¿Per què la Geografia no és ensenyada pels geògrafs?

L’altre dia en Climent Picornell, gran amic i mentor, ens recordava en un magistral article la figura d’Yves Lacoste, uns dies després del seu decés. Probablement, les lliçons del brillant geògraf francès sobre el cercle viciós que es retro alimenta de catedràtics de Geografia que tenien deixebles que esdevenien professors de lycée que ensenyaven Geografia a alumnat que acabava, altre cop, cursant els estudis de Geografia a la universitat, marcaren tota una generació. La crítica al mainstream acadèmic esperonejà els joves geògrafs formats a finals de la dècada dels seixanta i la dels setanta a lluitar per una nova geografia més crítica i que donés solucions als problemes territorials i ambientals, lluny de la geografia estantissa que s’estudiava a la universitat.

El 1994, en un any de grans canvis, se varen inaugurar les llicenciatures de quatre anys, tal com s’ordenaven als països europeus i la geografia va renéixer com un estudi independent. Abans, els departaments de Geografia a la universitat compartien assignatures amb els departaments d’Història en llicenciatures on ambdós coneixements hi participaven de forma més o menys equitativa als cursos comuns, per esdevenir monogràfics als cursos d’especialitat. Això donava una pàtina generalista no gens menyspreable, però amb falles evidents.

Des d’aleshores (més de 30 anys) els graduats en Geografia no han passat, majoritàriament, a formar part del cos de professors d’ensenyança secundària. L’autonomia, va donar noves energies als nous graduats: el medi ambient, l’ordenació del territori, les TIG, han focalitzat la seva dedicació professional. Segons l’estudi sobre la professió dels geògrafs fet pel Colegio de Geógrafos de España, el 2023 el 66,1% per cent dels enquestats feien feina a l’administració pública o al sector privat, mentre que els qui es dedicaven a l’ensenyament universitari, a la recerca o a l’ensenyament no universitari representava el 32,9% restant. Aquest any els qui exercien com a docents en l’ensenyament secundari equivalien a poc més del 5,1% dels total d’enquestats.

En l’actualitat la geografia experimenta la contradicció assenyalada per Murphy i Harm de Blij, segons la qual alhora que ha esdevingut un coneixement molt important i transversal degut a l’avenç de les tecnologies de la informació geogràfica, viu una preocupant crisi de vocacions.

Paral·lelament a la reeixida de la geografia acadèmica s’inicià la fallida de la geografia escolar dins del sistema educatiu no universitari. Els docents de Primària ensenyen poca geografia, diluïda al currículum i dins la seva formació. Les places dels professors dels departaments de Geografia i Història dels IES són ocupades principalment per historiadors, historiadors d’art, llicenciats en humanitats i pocs geògrafs. La geografia, doncs, a l’ensenyament secundari està majoritàriament en mans de no geògrafs, la qual cosa condueix al seu oblit en assignatures de visió i abast ampli a ESO (Ciències Socials abans, Geografia i Història ara). Les classes de les assignatures de l’especialitat en Geografia i Història del Màster en Professorat s’han repartit fins ara de forma desequilibrada a favor, sobretot, d’ historiadors. Una altra anomalia destacable.

La geografia acadèmica ha girat l’esquena a la geografia ensenyada al sistema educatiu no universitari, una de les causes poc explorades de l’actual crisi de vocacions. Els geògrafs de la universitat s’han preocupat dels grans temes de controvèrsia territorial: el medi ambient, el turisme, el canvi climàtic, la urbanització del camp, la despoblació rural...i de les seves carreres. Faria bé la Asociación de Geógrafos Españoles (AGE) en dedicar gran part de les seves energies a exigir al Ministeri d’Educació la conversió de la Geografia en una matèria independent a l’ensenyament obligatori i al batxillerat. Si no ho fa, la geografia no serà ensenyada per geògrafs i, pot ser, no serà ni ensenyada.