Futur engrillonat

No podia ser d’altra manera, l’engrillonament de dues al·lotes santamarieres i la seva sobreexposició mediàtica ha encetat un acarat debat, especialment a les xarxes socials. I com és habitual en aquest maleït medi, hi circula més renou que informació o reflexió assenyada. Interessa més treure’n profit, tombar la balança cap a l’extrem que defensam, que conèixer la realitat, acceptar els matisos i analitzar els debats paral·lels que poden obrir-se.

Jo hi he dit també la meva, oblidant que opinar a xarxes és no només una pèrdua de temps, sinó tirar pinso als algoritmes perquè puguin engreixar el porc de la polarització i els extremismes. No compartesc ni defens aquesta mena d’actuacions, no duen a res bo, però la intervenció mediàtica i policial han sigut del tot desmesurades, gairebé obscenes. Intentaré anar a les dades.

El primer debat és si ens trobam o no davant un delicte. No sembla que el mal econòmic provocat pugui superar els 400€, xifra que podria comportar la possibilitat de delicte. L’altra via per imputar delicte és que la pintada afecti béns d’interès cultural, històric o artístic. La paret annexa a l’edifici on hi ha la immobiliària vandalitzada està catalogada, però en cap cas l’edifici de la immobiliària. De ser així seria mal d’entendre que hi hagi instal·lats el rètol del negoci, càmeres privades i d’altres elements o, fins i tot, les múltiples alteracions sofertes ja en etapes anteriors, quan albergà una tenda esportiva. Tornarem al tema d’aquesta paret que és un bé BIC, tot i desviar-se del tema central, perquè és ben interessant el tema!

Estam, per tant, davant una actuació que s’hauria de resoldre per la via administrativa, com a molt amb una multa i/o l’assumpció del cost de la possible reparació o neteja. Però, vists determinats casos, qui s’atreveix a posar la mà al foc? Ja hem vist humoristes a la presó…

Anem al tema de portar les al·lotes engrillonades i fer-ho davant els mitjans de comunicació que -oh, casualitat!-, ja estaven allà esperant immortalitzar aquest acte memorable (esper que es capti que és ironia). La decisió d’engrillonar o no un/a detingut/uda és segons el criteri professional dels agents actuants, no hi ha un protocol automàtic ni obligatori. Ara bé, les autoritats han d’evitar l’ús indiscriminat dels grillets, especialment davant els tribunals o el públic, per no vulnerar el dret a la dignitat del detingut, excepte que la seguretat ho requereixi. No sembla el cas, veritat?

A més, a Espanya l’exposició mediàtica de detinguts està limitada estrictament pel dret a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge (article 18 de la Constitució espanyola), i també per la Llei Orgànica 1/1982, el Codi Penal i el principi de presumpció d’innocència, que dicta que els detinguts no han de ser presentats davant els mitjans de comunicació com a culpables abans que un jutge dicti sentència ferma. El dret a la pròpia imatge fa que les forces de seguretat no puguin facilitar l’exposició pública del detingut.

Per això, hi hagué alguns mitjans (una minoria, entre ells aquest diari) que tingueren la decència de pixelar les cares de les al·lotes. Els altres anaren a sac, a fer sang, carn fresca pels trols.

També he llegit que se’ls vol imputar el delicte de pertinença a grup criminal, delicte tipificat a l’article 570 del Codi Penal, en el qual es castiga el simple fet de formar part d’una unió de persones, sense estructura jeràrquica, que té com a finalitat la comissió concertada de delictes. Una acusació que s’aguanta amb paper de fumar.

Un altre tema important és el de les imatges que s’han difós, captades per les càmeres privades que graven un espai públic. A Espanya, l’Agencia Española de Protección de Datos (AEPD) exigeix limitar al màxim l’angle de visió del carrer, prohibeix captar imatges innecessàries dels transeünts, i obliga a evitar-se qualsevol tractament de dades innecessari per a l’única finalitat que es pot perseguir, la seguretat. A més, les càmeres, estar senyalitzades com a zones de videovigilància amb un cartell visible on s’indica qui és el responsable de les gravacions i com exercir els drets. Els dubtes envers la validesa de les imatges captades com a proves en un judici són molt evidents, atesa la irregularitat de les càmeres esmentades.

A costa de guanyar-me animadversions, també rompré una llança en defensa de la immobiliària que és el focus principal de la majoria dels atacs, Engel & Völkers, crec que injustament. D’entrada, probablement és la immobiliària més antiga (o una de les més antigues) del poble. Fa 25 anys que està oberta, formà part del teixit associatiu quan hi hagué associació comercial, col·labora sostingudament amb entitats esportives locals com la que jo presidesc, dona feina a petites empreses locals i hi treballa gent mallorquina. L’explosió actual d’immobiliàries al poble, és un fenomen ben diferent, i a qui s’ha d’exigir canviar les coses, prendre mesures, posar límits, canviar el terreny de joc, posar cot, és l’administració.

Si fa no fa igual passa amb la xifra insostenible i monstruosa de turistes que rep Mallorca. S’hi ha de posar fre de forma imminent, però el turista que és aquí, qui ha vingut a visitar-nos perquè li hem permès, no mereix cap mena d’atac ni d’insult.

La realitat em posa davant el mirall, i veig que soc part del problema com ho sou molts de vosaltres. El destí ha fet que el 26 de juliol, dia de la manifestació contra la massificació turística a la qual indubtablement hauria assistit, estaré volant a fer de turista a un altre lloc. Som així de contradictoris.

Ja per acabar, vull tornar al tema de la paret del convent. Més ens hauria de preocupar com es troben les parts realment valuoses del complex BIC, l’església i el convent dels mínims, que una paret exterior que ja n’ha patides de tot color. Vos convit a llegir la resolució de la Comissió Insular de Patrimoni Històric de Mallorca publicada al BOE del 3 de març de 2021. Per descomptat, només ho podreu fer en castellà, ja sabem que traduir als altres idiomes oficials de l’estat, és un cost inassumible.

En resum, allò que sembla engrillonat és el futur de la nostra illa, de la seva identitat, del seu patrimoni natural i cultural, de la seva llengua, dels seus recursos… el pany està tancat amb doble volta i hem tirat les claus al fons de la nostra mar, que ja ni refresca, calenta com brou de sopa. I qui vulgui aixecar la veu més del compte, ja sap a què s’enfronta. «Aleeeeerta», com diria el Casta!