La ciutat que estam deixant escapar

Quan algú em demana què és Palma, no pens en la Seu. Ni en Bellver. Ni en el passeig Marítim. Pens en una altra ciutat. Pens en el forn on anava de petit. En la papereria del barri on comprava el material per començar el nou curs. En aquella botiga on sempre hi havia algú que et coneixia pel nom. En el bar on encara avui et pots trobar un amic sense haver quedat. Supòs que tothom té aquesta Palma. Una Palma que no surt a les postals ni a les guies de viatge. Una Palma feta de records, de rutines i de petits llocs que, sense adonar-nos-en, acaben formant part de la nostra vida.

Potser per això, des de fa temps, quan passeig pel centre, tenc una sensació molt agra. No és que la ciutat hagi canviat de cop. És una altra cosa. És aquella impressió que tens quan passes per un carrer que coneixes de tota la vida i descobreixes que ja gairebé no el reconeixes. Un comerç que ha tancat. Un local buit. Una nova franquícia. Després una altra. I una altra. No és nostàlgia, és ràbia. Ràbia infinita. «Les ciutats canvien, sempre ho han fet», ens diuen. No. Palma no «està canviant», Palma ens l’estan robant.

Cada vegada costa més trobar un habitatge assequible. Cada vegada és més difícil mantenir un petit negoci. Cada vegada hi ha més barris on els veïns de tota la vida se’n van perquè ja no poden assumir el cost de viure-hi. I, sense fer gaire renou, la nostra Palma està desapareixent. Com el no-res substituïa el món de Fantasia a la novel·la La història interminable, de Michael Ende. Els carrers, les places, els comerços desapareixen per a nosaltres. Deixen d’existir. I en el seu lloc, el no-res. Perquè amb les noves franquícies per a turistes i nous residents rics del nord, no hi ha cap canvi ni cap evolució, només la desaparició.

Durant anys ens han dit que això era positiu i inevitable. Que el mercat acabaria posant les coses al seu lloc. Que no convenia intervenir perquè el creixement econòmic acabaria beneficiant tothom. Però basta caminar per Palma per veure que això no està passant. Quan una família ha de deixar el seu barri perquè no pot pagar el lloguer, no només perd una casa. El barri perd uns veïns. Quan un comerç abaixa la persiana perquè el propietari del local li ha duplicat el preu, no només desapareix un negoci. El barri perd un servei, una cara coneguda, una conversa quotidiana. Quan els carrers es van omplint de negocis pensats gairebé exclusivament per al visitant, el que desapareix és aquella ciutat que feia sentir els seus habitants a casa.

Al final, tot està connectat. En realitat, el debat és molt més profund. És el debat sobre el dret a la ciutat. El dret de quedar-te al teu barri. El dret a obrir un negoci sense competir contra una especulació impossible. El dret a reconèixer-te d’un lloc. El dret a què tu puguis imaginar el futur dels teus fills a Palma.

No accept que mentre la ciutat posa una catifa vermella a qui arriba, faci la vida cada vegada més difícil a qui no n’ha partit mai. Palma no és un producte. No és una marca. No és un parc temàtic. És el lloc on passam la vida. I precisament per això crec que governar una ciutat és molt més que gestionar carrers o pressuposts. Governar és decidir per a qui existeix aquesta ciutat.

Defens que ha arribat el moment de tornar a governar pensant en la gent que hi viu. Si hem guanyat el debat sobre la massificació turística o sobre la necessitat de regular el mercat de l’habitatge, ara toca afrontar el debat sobre els locals comercials. No és normal que negocis tradicionals i viables desapareguin simplement perquè el preu del lloguer s’ha convertit en una altra eina d’especulació. Per això impulsarem un marc legal que permeti limitar els preus dels lloguers comercials a les zones més tensionades, crear una xarxa de locals assequibles per al comerç de proximitat, incentivar els propietaris que apostin per negocis arrelats a Palma i regular els usos comercials perquè el centre històric i altres barris no acabin convertits en no res, és a dir, en un decorat de franquícies i establiments exclusius per a turistes o nous residents rics del nord.

Alguns diran que això és intervenir massa. Jo, que d’això va la democràcia, d’assumir la responsabilitat de governar. Volem una Palma on els residents puguin quedar-se. On els barris continuïn tenint comerços, places plenes de vida i gent que es coneix pel nom. Una Palma per a qui l’habita i l’estima és possible. I ho farem.