Els megacreuers s’extingiran com els dinosaures

Els dinosaures varen dominar la Terra durant milions d’anys. Eren enormes, aparentment invencibles i ocupaven els espais més visibles dels ecosistemes. Però precisament la seva grandària, la seva enorme necessitat de recursos i la seva incapacitat d’adaptar-se als grans canvis ambientals els acabaren convertint en una espècie extingida.

Els megacreuers seguiran un camí semblant. Durant les darreres dècades han representat una de les icones més espectaculars del turisme global. Vaixells de més de tres-cents metres d’eslora, amb capacitat per a sis o set mil persones, convertits en ciutats flotants que consumeixen quantitats immenses d’energia i concentren milers de persones en un espai reduït. Però les condicions que varen fer possible aquest model estan canviant ràpidament.

El primer gran factor és el canvi climàtic. La societat europea i nord-americana, que continua essent el principal mercat dels creuers, és cada vegada més conscient dels impactes ambientals del seu estil de vida. Fa només vint anys gairebé ningú es plantejava la petjada de carboni d’un viatge de vacances. Avui, aquesta qüestió forma part del debat públic i condiciona les decisions de moltes persones. Les noves generacions valoren molt més la sostenibilitat, la proximitat i la qualitat ambiental dels destins. El luxe ja no consisteix necessàriament a consumir més, sinó en consumir millor.

Els megacreuers es troben en una situació especialment delicada perquè són fàcilment identificables com una activitat de gran impacte. Les seves emissions atmosfèriques, el consum energètic, la pressió sobre els ports i la massificació dels centres històrics els converteixen en un símbol d’un model turístic propi del segle XX. Igual que els grans automòbils de benzina han deixat de representar el futur de la mobilitat, també els grans creuers deixen ja de simbolitzar el futur del turisme.

Un segon factor és la salut pública. La pandèmia de la COVID-19 va demostrar fins a quin punt els grans vaixells poden convertir-se en espais especialment vulnerables davant les malalties contagioses. Després han continuat apareixent brots de norovirus, grip, legionel·la i altres infeccions. El cas recent del MV Hondius, amb una operació internacional d’emergència que va mobilitzar milions d’euros en recursos públics, recorda que el risc sanitari no ha desaparegut.

El canvi climàtic afavoreix, a més, l’expansió de nous vectors, bacteris i virus. Les temperatures més elevades, les alteracions dels ecosistemes i l’augment dels moviments internacionals faciliten l’aparició de noves malalties infeccioses. En un context així, concentrar vuit mil persones durant dies en un espai tancat pot convertir-se en un factor de risc cada vegada més difícil d’assumir, tant pels passatgers com pels governs.

A això s’afegeix una qüestió econòmica fonamental. Les regulacions internacionals exigeixen combustibles cada vegada més nets, amb un contingut molt inferior de sofre i altres contaminants. Aquests combustibles són considerablement més cars que els tradicionals. Paral·lelament, les normes sobre emissions de CO₂ continuaran endurint-se, i és probable que el transport marítim acabi assumint una fiscalitat climàtica semblant a la que ja afecta altres sectors.

Els ports també estan canviant. Les ciutats comencen a calcular no només els ingressos que deixa un creuer, sinó també els costos que genera: contaminació atmosfèrica, congestió urbana, reforç dels serveis de neteja, policia, transport públic, infraestructures i dispositius sanitaris. Cada vegada resulta més difícil justificar que aquests costos siguin assumits pel conjunt de la ciutadania mentre els beneficis es concentren en un nombre limitat d’empreses.

Per aquest motiu és previsible que les taxes portuàries i les taxes de desembarcament augmentin progressivament. No es tractarà tant d’una penalització com de fer que cada activitat assumeixi els costos reals que genera. Quan això succeeixi, el model econòmic dels megacreuers començarà a perdre competitivitat. Uns costos energètics més elevats, una fiscalitat ambiental més exigent, taxes portuàries més altes i una demanda més sensible als impactes ecològics poden reduir considerablement la rendibilitat del negoci.

Potser, quan els historiadors analitzin el turisme del segle XXI, descriuran els megacreuers com una extraordinària expressió d’una època marcada pel creixement sense límits. Una època en què es pensava que més gran era sempre millor. Però la natura i la societat ens recorden una altra lliçó: sobreviuen no els més grans ni els més poderosos, sinó aquells que millor saben adaptar-se als canvis. Aquesta és la lliçó que els dinosaures no varen poder aprendre. I és possible que els megacreuers tampoc.