Mallorca davant el mirall

Fa temps que Mallorca ha ultrapassat molts dels llindars que haurien de garantir un desenvolupament equilibrat i sostenible. Allò que durant dècades es va presentar com a progrés avui mostra clarament les seves contradiccions. L’illa creix en població, en construcció, en vehicles, en consum de recursos i en pressió sobre el territori, però cada vegada són més els ciutadans que tenen la sensació que la qualitat de vida disminueix. Les carreteres que s’amplien tornen a omplir-se de trànsit en poc temps. Els pobles que creixen sense mesura perden part del seu caràcter. Els recursos naturals, especialment l’aigua, tenen uns límits que no poden superar-se indefinidament. Però durant massa anys s’ha actuat com si l’illa fos infinita.

Les conseqüències ja són visibles. L’accés a l’habitatge s’ha convertit en una preocupació central per a milers de famílies. Molts joves no poden emancipar-se. Treballadors essencials han de cercar habitatge cada vegada més lluny dels seus llocs de feina. Els serveis públics pateixen una pressió constant. Les carreteres suporten una intensitat de trànsit que fa només unes dècades hauria semblat inimaginable. Però hi ha una altra conseqüència menys visible i igualment profunda: la transformació cultural. Mallorca no és només un espai físic. És també una llengua, una manera de viure, unes tradicions, una memòria col·lectiva i una forma d’entendre el món. Quan el creixement demogràfic és molt més ràpid que la capacitat d’integració cultural, apareixen noves dificultats. La llengua pròpia perd presència en molts àmbits de la vida quotidiana. El coneixement de la història i de la cultura locals deixa de ser una referència compartida. El sentiment de pertinença es debilita.

Durant generacions, moltes famílies mallorquines varen conservar terres, possessions, cases i negocis que havien passat de pares a fills. Avui, una part important d’aquest patrimoni ha canviat de mans. No es tracta de rebutjar ningú ni de qüestionar la llibertat de compra i venda, sinó de constatar una realitat: molts dels terrenys, habitatges i edificis que han sortit del patrimoni local difícilment hi tornaran. Els preus actuals ho fan pràcticament impossible per a bona part de la població.

I la pregunta és inevitable: com hem arribat fins aquí? La resposta probablement és complexa. Durant anys, cap administració no ha volgut afrontar plenament els límits del model de creixement. Les decisions difícils s’han ajornat. Els interessos econòmics a curt termini han pesat més que les visions de futur. I mentre els indicadors de saturació augmentaven, les solucions estructurals continuaven pendents. Ara bé, el pessimisme no és una solució. La primera passa és reconèixer la realitat sense eufemismes. Mallorca necessita un debat profund sobre quin futur vol «construir». Un debat que inclogui la protecció efectiva del territori, la limitació del consum de sòl, la garantia d’habitatge assequible per als residents, la preservació dels recursos naturals i una aposta decidida per la llengua i la cultura pròpies.

També és imprescindible reforçar l’educació i la integració cultural. Qualsevol persona que arribi a Mallorca ha de tenir l’oportunitat de conèixer la llengua, la història i les tradicions del país que l’acull. La cohesió social no neix espontàniament; es construeix amb polítiques públiques, amb voluntat col·lectiva i amb respecte mutu. La llengua catalana, pròpia de Mallorca, no pot ser percebuda com un element secundari o folklòric. És una de les eines principals de cohesió i de transmissió cultural. Sense llengua compartida, la societat es fragmenta. Sense memòria col·lectiva, les comunitats perden part de la seva ànima.

La solució, en definitiva, no consisteix a aturar el temps ni a tancar les portes a ningú. Consisteix a recuperar el sentit dels límits. A entendre que el territori és un bé finit. A posar la qualitat de vida dels residents al centre de les decisions. A protegir allò que encara es conserva. I a transmetre a les noves generacions l’estima per una terra que no és només un lloc on viure, sinó una herència compartida.

Mallorca encara és a temps de corregir algunes dinàmiques. Però el temps no és infinit. Cada any que passa sense decisions valentes fa més difícil revertir els desequilibris acumulats. La gran qüestió és si serem capaços d’actuar abans que la Mallorca que hem heretat es converteixi només en un record.