Unes engrillonades, un altre amb les mans a lloure

Començ la lectura del Diari de Mallorca del passat dijous. A la pàgina 2 veig les fotografies de dues al·lotes joves engrillonades i vigilades per la Guàrdia Civil. Passen a disposició judicial. Llegesc el presumpte crim que han comès i resulta que han pintat amb spray les oficines d’algunes immobiliàries de Santa Maria. Mai m’han agradat els annerots que es dediquen a embrutar parets, però tampoc les associaria amb Al Capone. Bastaria que un jutge amb seny les obligàs a netejar el doble del que han embrutat.

Continuu passant pàgines del periòdic i arrib a la pàgina 24. Estic en territori de droga dura, la secció de successos. Sang i fetge, li dèiem practicant l’humor negre en l’argot periodístic. A la part de baix veig un detingut acompanyat per una agent de la Policia Nacional. Imagín, en veure que duu les mans a lloure, que el personatge, com a molt, haurà aparcat malament el seu cotxe. En llegir la notícia descobresc que si entres en una casa aliena i amenaces una dona vella perquè et doni doblers, ets una germaneta de la caritat que no suposa un perill per a la societat.

Sempre he cregut que la injustícia més grossa no és una condemna amb escassos fets probatoris. Molt pitjor és que davant uns mateixos fets, un vagi a la barra mentre un altre en surt net com una patena. Aquest país n’és ben ple d’exemples. Un amic meu ho resumeix de forma clarivident: depèn de si ets poderós o no.

Llegesc el que diu l’informe de la Guàrdia Civil que converteix en perilloses terroristes les dues engrillonades. Resulta que pertanyen a un moviment que es declara «independentista, socialista, feminista i revolucionari». A l’espera de saber quina part de la seva ideologia és més perillosa pels redactors de l’informe, resulta que promouen «la realització d’actes revolucionaris no violents». Si l’acte de pintar façanes és considerat violent i donats els esforços dedicats a aquesta investigació, ja es poden posar a tremolar les desenes de grafiters que embruten vagons de tren, portes metàl·liques de comerços o parets. Els jutges rebran desenes d’individus engrillonats cada dia.

Els agents consideren oportú incorporar al dossier, entregat al jutge, que a les plataformes digitals del moviment contra els excessos turístics hi ha vídeos en els quals s’anima a defensar «la llengua, la cultura i la terra mallorquina». Tota aquesta propaganda revolucionària arriba a tres mil seguidors, el 0,25% de la població illenca. Haurien considerat rellevant que algú es mobilitzi en defensa del castellà, les sagnants curses de braus i el pisto manchego en contraposició al tombet mallorquí?

L’atestat també analitza la repercussió de la plataforma Menys turisme, més vida, que té el perillós objectiu de posar límits a la indústria de l’oci. Déu vulgui que mai en la democràcia espanyola es faci realitat la frase atribuïda al Cardenal Richelieu, el poderós primer ministre francès del segle XVII: «Donau-me sis línies escrites de la seva mà per l’home més honrat, i trobaré en elles prou motiu per enviar-lo a presó». Altres versions diuen «a la forca». Les actuacions policials han de ser proporcionades al presumpte delicte o falta que es persegueix.

Actuacions excessives com la d’aquesta setmana fan pensar legítimament que no en tots els casos s’aplica el mateix patró. El Govern ho reconeix implícitament. Quan es va fer públic el denominat manual d’acció contra la turistificació, va disparar amb tot el seu poder mediàtic per denunciar el moviment. L’objectiu era afeblir la manifestació del dia 26. Ara, el vicepresident Antoni Costa no ha volgut opinar amagant-se darrere una suposada manca d’informació. I això que, suposadament, el cos policial recolzava la seva posició en aquest afer.

Tan fora de lloc és, per molt que cridi a la no-violència, el manual dels convocants de la manifestació com l’actuació de la Guàrdia Civil. Veurem com ho explica Fernando Grande–Marlaska quan contesti les preguntes de Vicenç Vidal o Ione Belarra.

Suscríbete para seguir leyendo