Galmés, al maleter del Subaru

Hi ha moments en política que defineixen un mandat. No són els discursos, ni les fotos que tant li agraden a Galmés, ni les inauguracions. Són instants en què un president decideix si governa o si es deixa governar. I en el cas Bestard, Llorenç Galmés ha triat la segona opció. Ha deixat que Pedro Bestard se’n surti amb la seva, que imposi el seu relat, que mani a plaer, i que converteixi el Consell en el seu ‘cortijo’ particular. I el resultat és tan clar com preocupant: el president ha acabat al maleter del Subaru que condueix Bestard, en una decisió que condiciona la seva vida política.

Les dues compareixences extraordinàries de la setmana passada al Consell no han servit per aclarir res. Confirmen que Galmés no tancarà el cas, per que no te més explicacions que les primitives excuses de Bestard, incapaç de filar un discurs mínimament coherent per explicar la seva falta. El president del Consell és l’únic que podria aportar llum, cessant a qui ha fet ús particular de tres cotxes oficials durant anys. Però no ho ha fet. S’amaga darrere l’informe que li interessa llegir mentre que omet aquell altre que explica amb dades l’espoli públic i continuat de Bestard i el seu entorn a la ciutadania de Mallorca. A la institució que ell presideix.

La gent no entén per què amb el pes de les evidències Galmés manté Bestard, ni per què el protegeix. El que és cert és que amb aquesta actitud el president ha decidit assumir com a propi un escàndol que no era seu. Però ara si.

El temps, en política, sempre acaba passant factura. Galmés surt profundament debilitat. No només per Bestard, sinó per la suma de casos que ja arrossega —Pilar Bonet, Núria Riera, Marcial Rodríguez— i que dibuixen un patró repetit de permissivitat, opacitat i manca de lideratge.

Les preguntes per trobar justificació a l’actitud de Galmés es tornen encara més inquietants: qui li mana mantenir Bestard? Ordres de Prohens? D’Abascal? La sensació és que Galmés no governa, sinó que obeeix. El Consell com a comparsa i no com a Govern de Mallorca. Una obediència que erosiona el prestigi de la institució, que entre els excessos dels uns i l’egolatria dels altres es veu reduïda a un mer instrument de propaganda.

Bestard, amb el seu relat atropellat, construït a través de la simplicitat d’un poca vergonya que s’aprofita del càrrec, ha ridiculitzat la institució. Increïblement Galmés ho ha permès i ha quedat en una posició insostenible.

La cita cervantina que va proferir l’ultra en el ple: «ellos ladran, yo sigo cabalgando» és una humiliació més que el PP encaixa submís. Per que el poderós vicepresident és capaç d’imposar les seves falsedats i convertir-les en els gripaus que s’empassa Galmés. Els repostatges dels cotxes del Consell a hores intempestives, el boc dissecat de Toledo, els seus imants de posa-i treu i els viatges i despeses a càrrec del contribuent. Nyam-nyam!

Quan un vicepresident pot utilitzar tres cotxes oficials com si fossin privats, quan pot viatjar sense justificació, quan pot actuar amb total impunitat, vol dir que entrem en el terreny de que ‘aquí val tot’. I si aquí no passa res, és perquè el president ho permet. Perquè ha decidit que és millor aguantar Bestard que afrontar-lo. Perquè ha preferit la comoditat del maleter a la responsabilitat del volant.

PP-Vox va córrer a desmuntar l’Oficina Anticorrupció, i ara entenem per què. Sense control extern, sense fiscalització, sense mecanismes de supervisió, tot és més fàcil per a qui vol fer i desfer. Però també és més perillós per a qui ha de respondre políticament. El futur de Galmés queda lligat al de Bestard, i això no és cap bona notícia ni pel Consell, ni per Mallorca. Ni tan sols pel seu president.