La Serra de Tramuntana: el millor tallafoc és un camp conreat

L’incendi forestal que aquests dies ha assolat Los Gallardos, a Almeria, amb un balanç tràgic de víctimes mortals i milers d’hectàrees cremades, ens recorda que els grans incendis forestals ja formen part de la nova realitat dels territoris mediterranis. La sequera, les temperatures extremes i l’acumulació de combustible vegetal converteixen aquests episodis en una amenaça creixent. Aquesta tragèdia ens hauria de fer reflexionar abans que sigui massa tard.

A Mallorca no estam exempts d’aquest risc. La Serra de Tramuntana comparteix moltes de les característiques pròpies dels grans espais forestals mediterranis. Per això, el debat no hauria de centrar-se només en com extingim els incendis, sinó, sobretot, en com els prevenim. La millor política forestal és una gestió activa del territori durant tot l’any.

La Serra no és un espai natural salvatge. És un paisatge cultural construït al llarg dels segles per l’activitat humana. Les marjades, els olivars, les vinyes, els camins i els petits conreus han configurat un mosaic agroforestal que, a més de donar identitat al nostre territori, actuava com un autèntic tallafoc natural. Els espais cultivats interrompien la continuïtat del bosc i dificultaven la propagació de les flames.

Aquest equilibri, però, s’està perdent. L’abandonament progressiu de l’activitat agrària i la manca de rendibilitat de moltes explotacions han permès que el bosc ocupi antics espais de conreu. Allà on abans hi havia marjades treballades, avui s’acumula una massa forestal contínua que incrementa el risc de grans incendis.

No es tracta de lluitar contra el bosc, sinó de gestionar-lo. Un bosc ben gestionat és més resilient, més saludable i menys vulnerable al foc. Però aquesta gestió només és possible si conviu amb una agricultura i una ramaderia que mantenguin oberts els espais de cultiu i preservin el paisatge tradicional de la Serra.

Aquesta responsabilitat, però, no pot recaure únicament sobre els propietaris. Mantenir una finca implica despeses molt elevades: desbrossar, recuperar marjades, reparar marges de pedra en sec, conservar camins o reprendre antics cultius. En molts casos, aquests costos superen els ingressos que pot generar la terra. No és una manca de voluntat, sinó una qüestió de viabilitat econòmica.

Per això, les administracions han de canviar de perspectiva. La resposta no hauria de ser sancionar aquells propietaris que, per manca de recursos, no poden mantenir les seves finques en les condicions desitjables. És molt més eficaç incentivar que penalitzar.

Els propietaris que gestionen el bosc, mantenen els camps nets, recuperen marjades i conserven el patrimoni de pedra en sec estan prestant un servei ambiental que beneficia tota la societat. Redueixen el risc d’incendis, protegeixen la biodiversitat, preserven el paisatge i mantenen viu un patrimoni reconegut internacionalment. És just que aquest esforç tingui un retorn.

Aquest reconeixement s’hauria de traduir en mesures concretes: bonificacions en l’IBI de les finques rústiques gestionades activament, reduccions de taxes municipals, incentius fiscals i una valoració preferent en les convocatòries de subvencions per als propietaris que acreditin una bona gestió del territori. No es tracta només d’ajudar el sector primari, sinó d’invertir en prevenció, seguretat i conservació del patrimoni.

Cada marjada recuperada, cada marge restaurat, cada olivar mantingut i cada hectàrea de conreu activa són també una barrera contra el foc. Cada euro destinat a gestionar el territori pot evitar costos immensament superiors en extinció d’incendis, recuperació ambiental i pèrdues econòmiques.