Antoni Costa o com manipular les dades segons convé

En pocs dies, Antoni Costa ha utilitzat dues explicacions completament diferents per parlar de la pressió que suporten les Illes Balears.

Per criticar la proposta de nou sistema de finançament del Govern d’Espanya, el vicepresident defensa que el model és injust perquè no té en compte els milions de turistes que cada any utilitzen els nostres hospitals, les carreteres, el transport públic o els serveis d’emergència. Segons Costa, aquesta realitat fa que les Balears estiguin infrafinançades i és impossible entendre les necessitats de les Illes si només es mira la població empadronada.

Pocs dies abans o després —tant és—, el mateix Antoni Costa explicava que la saturació que pateixen les Illes no s’ha d’atribuir al turisme, sinó al creixement de la població migrant que ha vengut a treballar aquí. Per reforçar aquest argument va citar la memòria del Consell Econòmic i Social, com si aquell informe avalàs la seva tesi.

Les dues afirmacions no poden sostenir-se alhora. Si els milions de turistes expliquen la pressió sobre els serveis públics quan es tracta de reclamar més recursos a l’Estat, també expliquen aquesta mateixa pressió quan intentam entendre per què vivim en unes Illes saturades. I si no la provoquen, tampoc no serveixen per justificar un millor finançament. No hi ha cap teoria econòmica que permeti defensar una cosa i la contrària segons el debat del dia.

Costa és economista. Sap perfectament què diu la memòria del CES perquè va ser ell mateix qui la va citar. Sap que aquest informe no acaba allà on acaba la seva explicació. Sap que el CES també diu que la pressió humana que suporten les Illes és encara més gran per la població temporal vinculada al turisme i al sector serveis. Sap que descriu una economia que continua depenent del turisme i que necessita incorporar més treballadors perquè aquest model continua creixent. Tot això també ho diu la memòria. Tot això també ho va llegir el sr. Costa igual que ho hem llegit la resta. I tot això va decidir no explicar-ho.

Això és el que em sembla més greu. No que un vicepresident faci una lectura política d’un informe. Això és tan vell com la política mateixa. El que resulta inadmissible és citar un document públic com a autoritat i amagar precisament les parts que desmunten el teu discurs. Si un economista només ensenya la meitat de les dades, no està ajudant la ciutadania a entendre la realitat. Està intentant que la realitat s’adapti al relat que li interessa.

El vicepresident no només canvia de discurs. Canvia els responsables. Quan interessa parlar de finançament, els turistes expliquen la pressió que suporten les Illes. Quan interessa evitar el debat sobre el model turístic, els responsables passen a ser els treballadors que aquest mateix model necessita. És difícil imaginar una manera més deshonesta d’utilitzar les dades.

Fa massa temps que el Govern de Marga Prohens governa així. Les dades no serveixen per entendre què passa. Serveixen per construir un relat. I si per construir aquest relat s’han d’amagar dades, se n’amaguen. Si s’ha de dir una cosa dilluns i la contrària dijous, també es fa. La coherència ha deixat de ser un límit. L’únic que importa és que el relat funcioni políticament.

Per això les declaracions d’Antoni Costa són molt més que una contradicció. Són una manera d’entendre el poder. La mateixa realitat té una causa o una altra segons el debat que tengui al davant. Si convé reclamar més recursos a Madrid, els turistes expliquen la pressió que suporten les Illes. Si convé evitar qualsevol debat sobre els límits del model turístic, els turistes desapareixen i apareixen les persones migrants.

La democràcia no pot sobreviure si la veritat es converteix en un material mal·leable. Si els informes tècnics deixen de servir per entendre la realitat i passen a ser un instrument per fabricar culpables, deixam d’exercir la política sobre els fets i començam a exercir-la sobre la propaganda. I, malauradament, la història ens ha ensenyat massa vegades on acaba aquest camí.