Hi hem de ser

El passat dilluns 6 de juliol vaig assistir al minut de silenci institucional que, dissortadament i pràcticament cada setmana, es duu a terme davant la seu de la Delegació de Govern per manifestar el dol per alguna o algunes -en aquest cas eren tres- dones assassinades a l’Estat Espanyol per les seves parelles o companys sentimentals. Ara mateix, mentre escric aquestes línies, dues dones més -mare i filla- han estat trobades mortes a Mijas (Màlaga) en el que sembla un nou i execrable crim masclista, amb la qual cosa són ja 29 les dones assassinades per violència de gènere en el que duim d’any, mentre que s’eleva a 1.370 el nombre de víctimes des que començaren a elaborar-se estadístiques oficials l’any 2003.

En total vàrem ser deu les persones assistents, entre càrrecs institucionals i associacions que tractam d’aportar el nostre gra d’arena per combatre aquesta xacra social, entre elles l’entitat que represent, Homes per la Igualtat. Hi ha qui considera aquests actes com quelcom inútil o sobrer, i que allò que cal fer és protegir de debò les víctimes per tal que aquestes morts es redueixin a la mínima expressió o desapareguin d’una vegada per totes. Hi estic d’acord, en part. Són gestos que, a força de repetir-los, esdevenen d’alguna manera formals i protocol·laris, raó per la qual no atreuen gran quantitat de gent. Però no em semblaria lògic que, mentre es doni aquest dramàtic degoteig, callàssim o miràssim cap a una altra banda com si res no succeís. És com si al seu moment la societat hagués callat davant els atemptats d’ETA o de qualsevol altra organització armada, seria simplement inconcebible. És cert que en aquesta i altres concentracions semblants les expressions de les persones assistents mostren certa frustració i impotència, tot sigui dit. Però no podem abaixar els braços de cap de les maneres, és molt el que està en joc.

I els homes, insistim-hi, tenim una especial responsabilitat, en aquest tema. La denominada manosfera guanya terreny dia rere dia a través dels seus discursos intoxicadors i misògins, normalment difosos a través de les xarxes socials, proclames que distorsionen interessadament la vertadera raó de ser del feminisme i que gaudeixen de gran acceptació entre els joves i adolescents, sota l’argumentació que aquest moviment igualitari i tot allò que representa han anat massa lluny en les seves reivindicacions. És possible que hi hagi hagut errors en l’estratègia i/o en determinades actituds o comportaments, no ho neg. Mentrestant -i aquesta és la dada objectiva i significativa, a parer meu - no passa dia en què no tenguem coneixement d’una agressió sexual o un assassinat masclista. I en la gran majoria de casos perpetrats per homes, no ho oblidem.

Un vertader drama, en tots els sentits. Fills orfes, famílies destrossades per sempre més, dolor arreu arreu... La violència masclista no és cap cuento chino, si se’m permet l’expressió: prop de 1.400 dones assassinades a l’Estat Espanyol (gairebé 60 per any des que es tenen registres, poca broma) en són la prova fefaent i irrefutable. I això no és més que la punta de l’iceberg d’un problema de magnituds colossals, no ho oblidem. No podem consentir ni un minut més -valgui la redundància- aquesta sagnia forassenyada i profundament misògina. Hi hem de ser, no en queda d’altra.

Suscríbete para seguir leyendo