26-J: que els arbres no ens tapin el bosc

Si Déu vol, dia vint-i-sis d’aquest mes es celebrarà una manifestació en contra de la massificació que, des de fa un temps, pot estar vivint les Illes Balears. Com a petit hoteler, ja els ho adelanto: en el fons de la qüestió, hi puc estar d’acord. Però no en els mètodes que - sembla - poden haver escollit els organitzadors per expressar el que creuen legítima protesta. Ni tampoc en l’anàlisi, simplista i poc elaborat: «Mallorca està petada, la culpa és dels hotelers». I, com diuen els castellanoparlants, «ancha es Castilla». Sense tenir en compte cap altre factor com el demogràfic, laboral, tecnològic i/o de les Xarxes Socials. La contrasenya és clara, rotunda: tot ve del turisme. La pregunta és: segur?

Retrocedim, per favor, trenta o quaranta anys enrere. Les Illes Balears gaudien d’un imperfecte equilibri entre zones turístiques i zones autòctones. A les darreres, el preu de la vivenda era relativament assenyat. El del lloguer, també. Tant era així que, als peninsulars, els sortia a compte anar a treballar a Mallorca, Menorca o Ibiza. No diguem a Formentera, on històricament els joves llicenciats mallorquins anaven a fer el primer any de classe. El nombre de turistes estava estabilitzat en la dotzena de milions anuals. Certament, es donaven alguns sous baixos. Però les propines generoses feien la resta: no varen ser pocs els treballadors del turisme que varen poden fer-se un xalet a Son Ferrer, Sa Cabana o Llucmajor. Establint un «efecte crida» cap a la família peninsular: «veniu, que treballant, aquí s’hi guanyen diners». I ho feren. Per ells, es va consumir encara més territori vora Palma. Però ningú va protestar: es veia com una evolució normal, lògica. I, en certa manera, ho era: més mà d’obra, més pisos, més llars.

Així doncs, quan i com es trenquen les Illes explotades turísticament, però equilibrades territorial, social i econòmicament parlant? Temporalment, entre l’any mil nou cents vuitanta-sis i el mil nou cents noranta-dos. A partir de dos fets: l’entrada d’Espanya a l’aleshores Comunitat Econòmica Europea i, per damunt de tot, l’aparició d’Internet com a eina massiva de comunicació i de comerç. I, subsidiàriament, la pandèmia del covid-19, el dos mil vint.

Amb la primera, les Illes patiran un trasbals territorial considerable: la burgesia - no elit - centreeuropea, anglosaxona i escandinava tindran via lliure per comprar un tros del paradís, abans reservat a butxaques més pudents. L’aparició d’Internet du, com a efecte secundari, l’entrada en joc d’uns altres actors, totalment disruptius: les centrals de reserves digitals, OTAs en el seu acrònim en anglès. També la proliferació d’un tipus de negoci que, sense la comercialització digital, era de molt complexe rendibilitat: les vivendes vacacionals. Encara ara, en mans d’un tipus de propietaris: mallorquins, eivissencs, menorquins i formenterencs de soca-rel. I és aquí on es trencà el gerro xinès, si em permeten l’expressió. Les illes guanyaren milions de turistes de cop. No perquè s’haguessin augmentat centenars de milers de places hoteleres. Sinó perquè en menys de vint anys, aparegué un factor que, paulatinament, anà restant places al lloguer tradicional, sumant-les al mercat vacacional.

Encara s’ha donat un tercer apunt: els canvis laborals a partir de la tecnologia 4G i 5G, combinada amb potents xarxes de satèl·lits repetidors de dades, tipus Starlite, del milionari Elon Musk. Amb elles, els europeus han descobert que, amb permís de les seves companyies, poden dur-se’n la feina al Sud del continent - Santorini, Canàries, Sardenya, Barcelona…aquest problema no és exclusivament balear - i gaudir d’un clima més ric i generós que el de ca seva. El que ajuda a augmentar encara més el preu de la vivenda. Amb un afegit: el fenomen influencer, que arrosseguen milions de seguidors allà on van.

Que se sàpiga, els hotelers no tenen massa responsabilitat sobre l’anteriorment descrit. Des dels canvis tecnològics, als actuals hàbits laborals de les noves generacions. Passant per l’ingrés d’Espanya a la CEE fins arribar a la supressió de la pesseta, l’eclosió de la pandèmia i, per suposat, de l’aparició del turisme vacacional. No obstant, la contrasenya és clara, rotunda, vehement: tots els nostres mals s’originen pels hotelers. Dia vint-i-sis, sabreu qui som.

Amb una acció un tant insòlita en aquestes quasi sempre civilitzades illes: «kale borroka» contra negocis turístics i immobiliaris. Pintades contra qui no pensi com nosaltres. Sona molt malament, i els paral·lelismes històrics serien perillosos, al mateix temps que demagògics. Amb tots els meus respectes: puc entendre el malestar, però no la mala educació ni la incitació a la barbàrie. Nosaltres no som així. Qui hagi proposat l’acció directa deu haver perdut simpaties. Protestar contra la massificació i incitar a la violència són vuits, nous i cartes que no lliguen. Paràmetres inconnexes. Hi hagi pau i respecte.

Que els arbres no ens tapin el bosc.

Suscríbete para seguir leyendo