Sísif no sembrava figueres

Fa uns dies, Google em va recordar que deu anys enrere havia fet una fotografia: un plat curull de figues flors damunt les estovalles de quadres de la cuina. Era Sant Pere, i ja se sap:

«Per Sant Pere, enrevolten sa figuera». Les figues flors tenen una particularitat que gairebé ningú no recorda: maduren damunt la llenya de l’any passat. El fruit més primerenc de l’estiu neix del brancam vell. No ho dic de passada.

Aquella figuera ja no hi és. No en queda ni l’ombra, que és la manera més trista que tenia de desaparèixer. No se’n va anar de cop. Primer vàrem deixar d’alçar els ulls per veure si enguany venia carregada; després faltaren les figues; més tard, alguna branca; i, al final, també s’esborrà el record exacte del lloc on feia frescor. Avui, d’aquella figuera, només en queda aquest plat de figues en una fotografia. La imatge conserva el fruit, però no pot tornar-nos l’ombra de l’arbre.

Mir aquesta fotografia i pens que aquell plat de figues venia d’un arbre que cada any tornava a provar sort. I, aleshores, em ve la temptació de la filosofia, que és la meva feina i el meu vici. La temptació té nom: Sísif. És fàcil imaginar el pagès mallorquí com un home que empeny la pedra costa amunt sabent que tornarà a caure: la sequera, l’abandó, els preus que no compensen, les presses, aquesta manera moderna de no tenir temps per allò que en necessita. Camus demanava que imaginàssim Sísif feliç. Nosaltres ni tan sols imaginam el pagès: parlam del camp com si fos una postal, no com si fos la terra d’on surt el pa. El comptam per quarterades abandonades i percentatges del PIB; així l’abandó sembla una dada i no el cansament d’algú que un dia deixà de tornar al tros.

Però la comparació fa trampa. La condemna de Sísif era la inutilitat: cap vespre no deixava res fet. La feina del camp és tot el contrari. És feina que queda. Un figueral plantat avui pot fer un bon esplet quan qui el va sembrar ja jeu davall terra. Una figuera ofereix ombra a gent que no havia nascut quan algú va fer el clot. Sísif no sembrava figueres. La seva pedra no feia arrels.

Aquella figuera de la fotografia la sembrà mon pare. La sembrà sabent que altres en collirien més figues que ell, i en el gest no hi havia cap heroïcitat. Formava part d’una manera ancestral d’entendre el temps: es sembrava per als fills així com els padrins havien sembrat per a nosaltres. Ningú no en feia discurs: es feia perquè tocava.

Tornem ara a la dada de les figues flors: el fruit primerenc madura damunt la llenya vella. El present, quan és bo, sempre fruita damunt allò que altres deixaren fet. Per això, una figuera sembrada per un pare és una herència que no passa pel notari: passa per l’arrel. No deixa papers, deixa ombra.

De la meva tanca no ha desaparegut només una figuera: també s’ha esvaït la cultura que la feia possible, una cultura de la cura, de la paciència, del temps reposat. El refrany de Sant Pere no era folklore: era un calendari col·lectiu. Sant Pere duia les figues flors i la Mare de Déu d’Agost obria el temps de les agostenques: el santoral feia de rellotge i la figuera, de campanar.

Quan perdem aquest rellotge, perdem també una manera d’habitar el temps: menjam fruita fora de temporada i compram ombra amb aire condicionat. Però el camp no s’impressiona amb la nostra nostàlgia. No fa fruit perquè el plorem. Fa fruit si té aigua, mans, temps i un preu que no humiliï qui el treballa.

La qüestió incòmoda és aquesta: el camp mallorquí no necessita compassió. La nostàlgia és una manera educada de donar una cosa per morta; compadir el camp és començar a enterrar-lo. Els articles plorosos —aquest mateix, si no vigil— surten molt barats. El que fa falta és més car i més lent: responsabilitat col·lectiva. Tornar valor a la terra i dignitat a qui la treballa, que no demana homenatges sinó preus justos. Tornar temps a un ofici que posa menjar damunt la taula. Tornar futur: relleu generacional, sòl protegit de la voracitat immobiliària, escoles on sembrar una figuera ensenyi allò que cap pressa no pot ensenyar. No es tracta de tornar enrere, que les tornades enrere solen acabar malament: un peu dins el solc i l’altre dins una postal inventada. Es tracta de recuperar una intel·ligència arraconada com una eina vella que encara talla: la de saber que sembrar és discutir amb el temps sense alçar la veu.

Torn a la fotografia. Les figues encara hi són, morades, amb la pols fina d’acabades de collir; fan la mateixa olor d’estiu que fa deu anys. Però ara la fotografia ja no em consola: em demana comptes. Em mostra un fruit i m’amaga un arbre. Potser el futur del camp començarà el dia que una fotografia antiga no ens desperti només tendresa, sinó també vergonya. No per haver perdut una figuera, sinó per haver necessitat perdre-la per entendre què la sostenia.