Prioritats nacionals

Fa gairebé un any que una dirigent d’aquest partit «del que vostè em parla» va dir, en la llengua de «l’imperi», que els mallorquins no haurem de pretendre anar a la platja a l’agost com abans. Una d’aquelles humiliacions ben tirades que obren una porta sense retorn.

Diuen que no hem de pretendre anar a la platja a l’agost, el juliol tampoc. Ho diuen amb la naturalitat de qui reparteix cadires en una festa on nosaltres fem de cambrers. I un cop assumit això, el pas següent segueix una lògica que fa por. Si no podem berenar a la mar, tampoc convé que refresquem massa la casa. Que no s’encengui l’aire condicionat, no fos cosa que el consum elèctric domèstic destorbés les necessitats del negoci. I l’aigua -per què no?- també convé que els d’aquí l’estalviïn, no fos cas que l’extens i pròsper turisme d’interior hagués de patir per la nostra tossuderia de voler-nos refrescar, també a l’agost, ni que sigui a ca nostra, donat que les platges no les hem de saturar.

Perquè d’això es tracta, i convé dir-ho, no és només la platja. És el model sencer que ordena qui té dret a l’espai i qui simplement hi és tolerat mentre no destorbi. La transformació turística no expulsa només de l’habitatge, expulsa de l’ombra, del carrer, o del bar de sempre reconvertit en cocteleria de disseny. Es pot deixar de tenir casa i es pot deixar de reconèixer com a propi el lloc on encara es viu. Aquesta és la trampa: no cal que et facin fora perquè deixis de sentir-te’n, de ca teva.

Dins aquest relat públic, la referència a «els de fora» s’ha convertit en una crossa conceptual ambigua. D’una banda, serveix per assenyalar turistes i nous residents d’alt poder adquisitiu, benvinguts de fora. D’altra banda, es pot utilitzar des de la màxima institució autonòmica com un escut polític. La presidenta del Govern Balear insisteix de manera reiterada que no ha de ser el Govern central qui prengui decisions sobre la nostra comunitat, uns de fora poc valorats. Aquesta dialèctica partidista amaga una profunda contradicció: mentre es defensa aferrissadament que Madrid no ha de decidir per nosaltres, des del mateix executiu balear es prenen decisions normatives que limiten el dret efectiu dels residents a gaudir del territori, de les platges, dels espais naturals, de l’habitatge, de l’aigua i de l’energia. Es reclama sobirania institucional, però el model econòmic, immobiliari i territorial vigent acaba posant, a la pràctica, ca nostra al servei de qui té més capacitat de consum, encara que també vengui de fora. Això buida de contingut el discurs de «lo nostro» i deixa la població resident amb menys capacitat real de decidir sobre el seu propi entorn.

Aquesta dinàmica no s’ha de confondre amb els fluxos humans legítims, en aquest cas «els de fora» perillosos que cerquen, què sé jo... treballar per viure amb dignitat? La memòria migratòria de les famílies treballadores hauria de servir precisament per això, per distingir entre qui migra empès per la vulnerabilitat i qui arriba protegit pel capital, pel luxe, per un passaport VIP que li obri totes les portes que a ells i a nosaltres ens tanquen.

La qualitat de vida de qui hi viu hauria de ser la mesura de si un territori funciona o no. Aquí sembla que és exactament al revés, com més s’hi renuncia, més «viable» sembla el model. Tenim pistes de com es resoldran aquests dilemes? Aquest característic i permanent somriure que s’ha instal·lat com a estil de fer política institucional esdevindrà generós algun dia o haurem de resistir per fer efectiu el dret a una mica de l’ombra que hauria de ser per a tothom?