Digue’m què desregules i et diré quin país vols

Fa tres anys que el Govern de Marga Prohens ens parla de simplificació administrativa. Aquesta setmana, l’acord entre PP i Vox per governar Andalusia ha decidit fer una passa més i ha creat una vicepresidència de Desregulació. Les dues expressions semblen diferents, però formen part del mateix diccionari polític. Fa uns anys la dreta parlava d’abaixar impostos o de reduir la despesa pública; avui prefereix parlar de simplificar i desregular perquè són paraules que sonen tècniques, modernes i aparentment inofensives. Costa trobar algú disposat a defensar la burocràcia. I precisament per això funcionen tan bé.

Quan sent un govern anunciar que simplificarà o que desregularà, ja no pens en finestretes ni en formularis. La primera pregunta que em faig és una altra: qui podrà tornar a fer allò que fins ara la llei li impedia fer? Perquè cada regulació té una història al darrere. Si hi ha normes urbanístiques és perquè qualcú va construir allà on no havia de construir; si existeixen controls ambientals és perquè qualcú va contaminar massa; si existeixen pactes contra les violències masclistes és perquè les dones som assassinades només pel fet de ser-ho; si hi ha drets laborals és perquè qualcú va explotar massa; si els bancs tenen obligacions és perquè qualcú va jugar amb els estalvis de milers de famílies. Les regulacions no són un caprici dels governs. Són la memòria escrita dels abusos que una societat ha decidit no repetir.

Per això val la pena llegir els 149 punts de l’acord andalús d’una altra manera. No un per un, sinó com un conjunt. Només així apareix el dibuix. Les polítiques climàtiques passen a ser un obstacle; la protecció del territori, una molèstia; la memòria democràtica, una nosa, i qualsevol regulació que limiti determinats interessos econòmics, una trava que convé eliminar. Però basta avançar unes pàgines perquè la desregulació desaparegui del mapa. Quan el document parla d’immigració, d’identitat nacional, de família, de cultura o d’educació, l’Estat recupera immediatament tota la seva força. Aquí ja no sobren les lleis. Aquí es legisla més, es prohibeix més, es controla més i s’estableixen més prioritats.

La conclusió és evident. La desregulació només funciona quan beneficia el mercat. Quan es tracta de la vida de les persones, especialment de les més vulnerables, el control deixa de ser un problema i es converteix en una virtut. Per això resulta tan irònic que el punt 149 prometi eliminar les anomenades «lleis ideològiques». Costa imaginar una decisió més ideològica que escollir quines regulacions desapareixen i quines es reforcen. Decidir que el medi ambient mereix menys protecció és una opció ideològica. Decidir que la memòria democràtica deixa de formar part de les obligacions de l’Estat, també. I decidir que la nacionalitat ha de pesar més que la universalitat dels drets, també.

De Vox ningú no pot dir que amagui les seves intencions. Fa molts d’anys que defensa aquest model de societat. La notícia és una altra. La notícia és el Partit Popular. Perquè el PP ja no es limita a cercar els seus vots per governar; comença a assumir la seva manera d’entendre per a què serveix l’Estat. El mateix fil conductor que avui apareix a Andalusia sota el nom de desregulació fa temps que recorre les Illes Balears disfressat de simplificació administrativa. Darrere aquesta expressió tan amable s’han anat afeblint controls urbanístics, garanties ambientals i eines públiques construïdes durant dècades amb l’argument que tot plegat només era burocràcia.

A poc a poc es dibuixa una societat on el mercat gaudeix cada vegada de més llibertat mentre les persones en tenen cada vegada menys. El territori deixa de ser un patrimoni que cal preservar davant l’especulació; el canvi climàtic passa a ser una nosa; les dones tornen a ser mirades abans com a mares que com a ciutadanes amb drets; la immigració deixa de gestionar-se des dels drets humans per convertir-se en un problema d’ordre públic; la memòria democràtica es considera prescindible mentre es reforcen altres relats oficials sobre la nació i la identitat. Aquest és el país que comencen a dibuixar. Menys límits per al mercat. Més límits per a les persones.