Salvem els llaüts

Sant Francesc parla del germà llop, del germà sol i de la germana lluna. Jo voldria parlar del meu germà llaüt, a punt de desaparèixer. Es gasten fortunes per protegir la fauna balear vulnerable, aproximadament uns 10 milions d’euros anuals. Per protegir els llaüts les xifres son ridícules.

Fa 100 anys hi havia més de 400 mestres d’aixa i més de 2.000 llaüts a les nostres Illes. El llaüt és una embarcació nascuda i extesa a tota la mediterrània. Ara s’ha convertit en una obra artesanal en perill d’extinció. Ningú no en parla. Ningú no sembla veure’ls, excepte als anuncis turístics. Però si obriu els ulls, els trobareu abandonats pertot: arraconats en un descampat, mig desfets al costat d’una carretera, acumulats en dipòsits municipals, regalats perquè el propietari que ja s’ha cansat no els pot mantenir. Només entitats socials com Barques tradicionals de Portocolom o Amics del Museu Marítim, fan accions a favor dels llaüts.

Durant dècades, la imatge de les Balears ha usat la imatge d’un llaüt fondejat damunt una aigua clara d’una cala. Les campanyes de promoció turística han venut aquesta estampa al món sencer. El llaüt era llibertat, prosperitat, Mediterrani. Era gairebé, juntament amb l’ametller en flor, un emblema nacional.

Però darrere aquella postal hi havia una realitat molt fràgil. Un llaüt no és un cotxe. No és un objecte que es pugui deixar al carrer. Necessita manteniment constant. Pintura, motors, amarres, assegurances, reparacions. Molts propietaris que es dediquen ho fan per una autèntica vocació. No és només una despesa; és una forma de cuidar una cosa que estimen. I, tanmateix, quan aquesta dedicació ja no és possible, el sistema no ofereix gairebé cap sortida. El resultat és una mena d’abandonament silenciós. Els llaüts es converteixen en ferralla abans d’hora.

Fa poc a un amic meu li varen regalar un llaüt de l’any 1967. No perquè fos vell. No perquè no navegés. Senzillament perquè l’amarre al port d’Andratx li costava més del que podia assumir. Un vaixell amb història, amb una bellesa que avui seria impossible de fabricar al mateix preu, condemnava el seu futur per una qüestió logística.

Com hem dit fa un segle hi havia centenars de mestres d’aixa. Avui en queden molt pocs. Amb ells desapareix un ofici, una manera de construir barques de fusta, una cultura sencera vinculada a la mar. Quan desapareix un llaüt antic, no desapareix només una barca, desapareix una peça del nostre patrimoni.Potser hem convertit el llaüt en un símbol massa fàcil. El relacionam immediatament amb el luxe o amb els excessos d’uns pocs. Però hi ha una altra realitat molt més discreta: la de centenars de petites embarcacions, de fusta, familiars, restaurades durant anys amb una paciència infinita que es mereixen respecte. Si volem continuar avistant llaüts a les nostres costes i fer possible el seu manteniment i la creació de nous, hem de protegir per lle les tècniques de mestre d’aixa, declarant-los patrimoni cultural immaterial, com a fan algunes administracions, però no encara la de Mallorca. Hem d’assegurar que el llaüt, amb nom propi i en perill d’abandonament, tengui per llei un amarrament a un port públic de les Illes.

Potser hauríem d’aprendre dels franciscans. Ells sabien mirar les coses sense preguntar-se primer quant costava adquirir-les. Primer es demanaven si formaven part del món que compartim. Jo, si més no, continuaré saludant i ajudant el meu germà llaüt. Perquè cada vegada que en veig un abandonat en un descampat, solar o oblidat en un racó d’un port, no hi veig una deixalla, hi veig una història que s’enfonsa sense fer renou. Com un símbol de l’enfonsament de una part de Mallorca.