Indiferències

A hores d’ara tothom parla de massificació, i no és un fenomen exclusiu de Mallorca, ans mundial. Sembla que ha esdevingut la paraula de moda en aquestes últimes setmanes en les nostres Illes, com si fos una descoberta d’última hora, quan la veritat fa anys que patim d’aquest mal, resulta que està arrelat en el sòl mallorquí, la qual cosa no ens ha de sorprendre. Els profetes hodierns s’han cansat de clamar enmig d’un desert, el de la indiferència. Aturem-nos en aquesta paraula. Què és la indiferència? És simplement no mostrar cap casta d’interès per una situació concreta o, al capdavall, falta de compromís ètic envers les persones. «Massa gent, no importa, a mi no em molesten. Porten la bossa ben plena, molt bé, que ho gastin. Ja se n’aniran quan toqui». Fins i tot, algunes línies de transport interurbà hi ha hagut que reforçar-les amb més busos i també amb l’ús d’una reserva prèvia per a residents, perquè molts es quedaven a terra. He vist autèntiques baralles, empentes, insults, nervis i crits histèrics, mentre hom esperava el bus. I, malgrat tots els esforços, sempre la indiferència que ens ronda. A penes es fa molt poc o gairebé res per solucionar-lo. Pareix que el govern autonòmic vol plantejar un projecte per l’any que ve que reguli, per exemple, el control dels cotxes de lloguer. I em pregunto, per què hem d’esperar fins a l’any que ve quan el problema el tenim ara mateix? L’any que ve ja tindrà els seus propis maldecaps, en aquest moment ens toca preocupar-nos dels d’avui. Amb tot, això és una peccata minuta davant la indiferència de la comunitat internacional respecte al malson que viu la Franja de Gaza, Cisjordània i el Líban, on la població si juga la vida diàriament pel caprici d’uns quants. Fins a on hem arribat com a humans? Aquest és veritablement el millor dels mons possibles? Perquè si primen més els interessos econòmics, els beneficis personals, les transaccions comercials, la política ambiciosa i descarnada, que no pas la vida humana en si mateixa, que és el do més preuat que hàgim pogut tenir, aleshores significa que ens manca el més essencial. El qui va ser secretari general de les Nacions Unides a mitjan segle passat, Dag Hammarskjöld (1905-1961), deia metafòricament que cal tenir ‘fam’ en la terra de les passions: «Fam de comunió, fam de rectitud; comunió fonamental en la rectitud i rectitud assolida a través de la comunió. Només la vida pot respondre a les preguntes que ens fa la vida. Aquesta fam únicament és saciada quan dona forma a la vida de la meva individualitat, que resideix en els altres, una pedra en l’edifici de la rectitud. No sentir por de nosaltres mateixos, sinó viure la individualitat plenament, amb el fi del bé. Lliure i responsable». Després de tot, si l’ésser humà s’enganya a si mateix, sempre li faltarà allò que només ell hagués pogut aportar. Si és veritat que la meva individualitat resideix en la dels altres, a l’hora de la veritat, som incapaços d’assumir aquesta tasca. Potser caldria tastar les aigües del riu Leteu, talment un pas necessari, per tal d’oblidar la vida deplorable que porten. I de la indiferència, passem a l’oblit. Qui no recorda la dramàtica història d’Hind Rajab, la nina de cinc anys que demanava auxili a través d’una trucada de mòbil a la Mitja Lluna Roja, i que va morir sota el foc creuat dels tancs israelians quan la seva família fugia cap a un lloc més segur. Els soldats de l’exèrcit israelià no varen deixar que l’auxiliessin i així va morir. Quan escoltes la veu ofegada d’aquesta nina implorant ajuda se’t posa els pèls de punta i et preguntes quina humanitat estem construint. Hi ha hagut altres situacions semblants, com la d’aquell soldat que va matar d’un tir en el cap a una nina de dos anys, a Jenín (Cisjordània), o més recentment a la Franja de Gaza, l’assassinat d’una nina de nou anys, Ritaj Rihn, que es trobava en una escola improvisada, amb el mateix modus operandi. Aquesta mena d’indiferència és gravíssima, on la vida humana resulta irrellevant, un número més en el tauler de l’existència. Què passa pel cap d’un soldat que mata a un infant, no per equivocació, sinó conscientment, sabent que en aquell cotxe o casa o edifici, n’hi ha infants. Què més hem de veure? Hi ha moltes classes d’indiferència, evidentment, però totes sorgeixen d’un tronc comú, la de dir que això no va amb mi; és a dir, l’apatia social o la desconnexió emocional, l’individualisme i la manca de corresponsabilitat. Nosaltres som una baula entre altres, i a través de moltes baules formem una cadena, que fa possible la solidaritat. La denúncia és una exigència que ens la devem a nosaltres mateixos. No podem mirar cap a un altre costat, no ens hem de cansar de repetir-ho.