Europa redefineix la seva política de retorns

El passat 17 de juny, al ple Parlament Europeu, vaig sentir crits de «send them back» (retornau-los). Voldria poder dir que això és anecdòtic, però és el reflex d’un clima polític que fa uns anys hagués estat impensable en aquesta cambra. Avui, acompanya a una reforma de retorns que marca un gir profund a Europa i que permet externalitzar els retorns a tercers països i expulsar, fins i tot, a famílies amb menors cap a països on no els uneix cap vincle. Una reforma que surt endavant gràcies a l’aliança entre el PP i l’extrema dreta.

La pregunta no és només què canvia aquest reglament. La pregunta és què ha canviat a Europa perquè avui aquesta barbaritat sigui possible.

Aquesta reforma permet als Estats membres crear centres de deportació a tercers països per a persones a qui s’ha denegat el dret a romandre a la Unió, encara que aquests països no tinguin cap vincle amb la seva trajectòria vital. També endureix els retorns forçosos, amplia les mesures per evitar les suposades «fugues», permet retirar permisos de treball i introdueix sancions econòmiques i, fins i tot, penals. En canvi, no aposta pels retorns voluntaris, que continuen sent la forma més digna, més sostenible i també més eficient. Tampoc harmonitza els procediments de retorn, ja que continua deixant en mans dels Estats membres bona part de les decisions essencials.

Les democràcies també es defineixen per la manera com tracten a les persones que no han nascut dins les seves fronteres. Europa sempre ha volgut ser un espai capaç de combinar la gestió de la migració amb la defensa dels drets fonamentals. Però avui sembla que l’objectiu ja no sigui protegir a les persones, sinó incrementar el nombre d’expulsions. 

Què ha canviat d’ençà que Aznar va impulsar regularitzacions extraordinàries? Què ha canviat dins el PP que defensava que els retorns voluntaris havien de ser la prioritat? No ha canviat la immigració. Ha canviat l’espai polític. L’aliança del PP Europeu amb l’extrema dreta ve de la normalització que li ha donat el PP Espanyol a aquest tipus de pactes, i ha desplaçat els límits del que la dreta considera acceptable fins al punt d’assumir propostes inhumanes que fa pocs anys haurien rebutjat. 

Si la conversa pública gira exclusivament al voltant dels retorns, de l’ «ordre» i el control, deixam de veure persones per veure només expedients. Fa només dos anys, quan es va aprovar el Pacte Europeu de Migració i Asil, el debat se centrava en el dret d’asil, la solidaritat, el respecte als drets fonamentals i un control més eficaç de la política de migració. Ara gira al voltant de les deportacions. Ens hauríem de preguntar, llavors, si alguns realment volien una política migratòria equilibrada o si, simplement, esperaven que canviessin les majories per mostrar quina era la seva vertadera agenda des del principi.

Europa no es pot permetre perdre la memòria. Perquè quan deixam de veure les persones migrants com a éssers humans amb una història, una dignitat i uns drets, i les convertim en un «problema a gestionar», també oblidam qui som. La ciutadania europea també va patir guerres i dictadures que ens van obligar a partir de casa nostra. Vam demanar respecte quan travessàvem fronteres, vam exigir drets quan érem nosaltres els estrangers. Una Europa que oblida això no només falla a les persones migrants: es falla a si mateixa.