Si el got no torna, la solució no arriba

El cas dels gots dels festivals i esdeveniments és una d’aquelles qüestions que haurien de ser senzilles de resoldre. Precisament per això, resulta tan difícil d’entendre que, dos anys després de l’entrada en vigor de la normativa, continuï existint un problema que el govern reconeix, però que encara no ha corregit.

La Llei 7/2022, de residus i sòls contaminats per a una economia circular, situa la prevenció i la preparació per a la reutilització per davant del reciclatge. I el Reial decret 1055/2022, d’envasos i residus d’envasos, estableix que els promotors d’esdeveniments festius, culturals i esportius han d’implantar alternatives als gots i envasos d’un sol ús. Quan s’utilitzen gots amb dipòsit, la norma preveu que les persones consumidores puguin recuperar l’import abonat retornant-los.

Sobre el paper, la direcció és correcta. El problema és que la normativa no ha estat prou clara per garantir allò que realment importa: Que el dipòsit sigui obligatori i que els gots es recullin després del seu ús, es rentin i tornin a posar en circulació una vegada i una altra.

Aquesta ambigüitat ha permès que, en molts casos, els gots es converteixin en un producte més que es ven al públic, sense assegurar-ne un retorn efectiu. El resultat és que una mesura pensada per reduir residus pot acabar generant-ne més. Perquè un got es pugui considerar reutilitzable, cal garantir que es reutilitza. Si no es recull, no es renta i no torna a utilitzar-se per servir una altra beguda, no estem davant d’una solució circular. Estem davant d’una operació d’ecoblanqueig amb cobertura legal.

Des de Rezero fa més d’un any que denunciem aquesta situació. Ho hem fet públicament i també directament davant del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, amb qui ens hem reunit presencialment per exposar el problema i traslladar propostes concretes de millora normativa.

El més preocupant és que el diagnòstic és compartit. Les administracions reconeixen que existeix un buit legal i que la regulació actual ha generat efectes no desitjats. També expressen la voluntat de corregir-los. Però la realitat és que aquesta voluntat encara no s’ha traduït en acció normativa.

I una voluntat política que no es materialitza acaba assemblant-se massa a la inacció.

No es tracta d’assenyalar festivals ni empreses concretes. Quan una regulació és ambigua, el mercat tendeix a buscar la solució més rendible. Precisament per això existeixen les lleis: per evitar que els objectius normatius quedin subordinats al benefici econòmic.

El Ministeri té a les seves mans la solució d’aquesta situació: El nou real decret d’envasos i residus d’envasos que s’ha de presentar a exposició pública pròximament i el III Pla d’Economia Circular són la darrera oportunitat per solucionar aquest despropòsit dels gots. Només cal un redactat que no doni opció a interpretacions ambigües.

Cal establir l’obligació que tots els gots i envasos posats en circulació en festivals i esdeveniments disposin de sistemes efectius de retorn, recollida i rentatge que permetin tornar-los a utilitzar repetidament per al mateix ús. Cal supervisar-ne el compliment i sancionar les pràctiques que desvirtuen els objectius de la normativa. I cal fomentar models circulars i de corresponsabilitat, en què administracions, promotores, operadores i ciutadania comparteixin un objectiu comú: Reduir residus de manera real i verificable.

No parlem d’un repte tecnològic ni d’una transformació impossible. Parlem d’un got: D’un objecte quotidià, visible i perfectament gestionable. Existeixen sistemes que funcionen, experiències d’èxit i suport social. El que falta no és coneixement. És decisió.

Per això la pregunta és inevitable: Si en un tema tan evident, tan acotat i tan fàcil de corregir no som capaços d’actuar, què podem esperar dels reptes més complexos de la transició ecològica?

Quan una persona paga un got en un festival pensant que participa en una solució ambiental, té dret a saber que aquell got serà recollit i rentat i que tornarà a ser utilitzat. Té dret a no ser còmplice involuntària d’una operació de màrqueting verd.

El Ministeri ja sap quin és el problema. Ara cal que demostri si realment vol resoldre’l. Perquè, al capdavall, si el got no torna, la solució no arriba.