La vertadera prioritat nacional mallorquina

Quan Vox parla de «prioritat nacional» i el PP li dona cobertura, volen fer creure que el debat és sobre l’arrelament, la identitat o la protecció dels residents. Però tots sabem cap on apunta realment aquesta proposta: cap a una societat dividida entre persones de primera i de segona categoria.

D’una banda, hi hauria els qui han nascut aquí o poden demostrar un determinat grau de vinculació amb les Illes. De l’altra, els qui han arribat recentment o resideixen temporalment a Mallorca. Uns tendrien preferència, més drets o més consideració institucional. Els altres quedarien en una posició subordinada. És una recepta coneguda que cerca convertir els problemes socials en conflictes entre persones mentre s’evita parlar de les causes reals.

Però si de veritat volem parlar de prioritat nacional mallorquina, hauríem de començar per allò que posa en risc la continuïtat de Mallorca com a país i com a societat: La primera prioritat és el decreixement turístic.

Cada estiu veim les mateixes imatges. Via de cintura plena de retencions, Carreteres col·lapsades a Sa Calobra i  Formentor, quilòmetres de retencions a l’accés de Sóller, platges saturades des de primera hora del matí, senderistes fent cua per accedir a espais naturals que fins fa pocs anys eren relativament tranquils. Mentrestant, els residents cada vegada tenim  més dificultats per trobar habitatge, els serveis públics funcionen sota una pressió creixent i els recursos naturals es troben més enllà del límit.

Durant anys se’ns ha repetit que més turistes equivalien a més prosperitat. Tanmateix, Mallorca rep avui més visitants que mai i, alhora, molts ciutadans no poden pagar un lloguer, els joves han d’abandonar els seus municipis i els salaris continuen sense arribar a cobrir el cost de la vida. És evident que hem superat els límits de sostenibilitat social, territorial i ambiental.

La segona prioritat és la llengua i la cultura pròpies. Per a moltes persones de fora, Mallorca és una destinació turística. Per a nosaltres és casa nostra. I una casa és sobretot la llengua en la qual parlen els seus habitants, la seva memòria i les seves tradicions.

Avui s’ha fet normal  que un mallorquí en la seva vida quotidiana hagi de justificar constantment l’ús de la seva llengua . Moltes persones ja  canvien de llengua automàticament davant qualsevol interlocutor que fa mala cara. Altres reben respostes hostils quan intenten ser ateses en la llengua pròpia . Aquesta situació no és normal. Tampoc és normal que les institucions hagin de debatre contínuament el retall dels  drets lingüístics que fa temps estaven plenament garantits.

El mateix passa amb moltes manifestacions culturals tradicionals. Festes, costums i formes de vida vinculades al territori van quedant arraconades a mesura que la massificació transforma els pobles en escenaris de consum i no en comunitats vives.

La tercera prioritat nacional mallorquina és la preservació del territori. Mallorca ha perdut una part important del seu paisatge durant les darreres dècades. Urbanitzacions, infraestructures i equipaments turístics han anat ocupant espais que abans formaven part del patrimoni natural o agrari de l’illa. Encara queden sistemes ecològics valuosos que han resistit aquesta pressió: zones humides, espais agrícoles, àrees forestals i trams de costa que continuen mantenint una elevada qualitat ambiental. Però la seva conservació no està garantida.

Cada hectàrea de territori protegida és una inversió en el futur. Cada hectàrea destruïda és una pèrdua irreversible. Per això la prioritat nacional mallorquina no hauria de consistir a distingir entre persones segons el seu origen. La vertadera prioritat és garantir que Mallorca continuï essent habitable per als seus residents, que la seva llengua continuï viva i que el seu paisatge no acabi convertit en una mercaderia més.

Si volem parlar de qui té prioritat, la resposta és clara: ha de tenir prioritat la defensa de Mallorca. La resta és una maniobra per desviar l’atenció dels problemes que realment amenacen el nostre futur col·lectiu.