D’assentaments, caravanistes, i persones pobres de Palma

Una de les grans preguntes d’època de les societats en general, i de les ciutats en particular, no és com continuar creixent. En el cas de Palma no és com continuem impulsant a l’infinit la maquinària de la turistificació. La pregunta veritablement transcendent és com el repartiment de la riquesa -o més aviat, l’absència o esquifidesa d’aquesta distribució- condiciona el desenvolupament econòmic i la cohesió social? Derivada de la primera, hi ha una segona pregunta, que ens interroga sobre si societats amb sectors significatius de la ciutadania exclosos, o que participen injustament, en el repartiment de la riquesa generada, és una societat radicalment -d’arrel- democràtica. Altrament dit, són veritablement lliures les persones marginades de la disbauxa de la present dinàmica creixentista ad infinitum?

Ara mateix hi ha dues fonts principals de marginació en el repartiment de la renda generada. Una primera la pèrdua de capacitat d’integració, més o menys assegurada, del treball remunerat. La realitat és inqüestionable: hi ha massa carreres laborals que continuen sent fragmentades, insegures i amb nous elements de precarietat. La segona font de marginació és el preu de l’habitatge (de lloguer i en propietat). Els preus són un autèntic aspirador de les rendes del treball fins a un extrem que anul·len, accelerat i agreujant el risc de pobresa, qualsevol projecte de l’habitatge en condicions d’una mínima dignitat. I, òbviament, sense sostre no hi ha integració social.

Què fa l’Ajuntament de Palma per a afrontar la crisi social més greu dels nostres dies? Idò, res disruptiu o, mentre manté la seva guerra contra els caravanistes, anunciar que «Cort vol desmantellar un a un tots els assentaments de Palma després del desallotjament de l’antiga presó» (Diario de Mallorca de 16/06/2024). Al missatge no hi ha cabuda a la contemplació, tot i que sigui retòrica, del «cercarem una veritable solució d’habitatge per a les persones que malviuen en assentaments i caravanes a Ciutat». El Govern municipal aplica sense complexos una gestió ultra neoliberal de la gestió de la pobresa i la marginalitat, és a dir, sense cap consideració per a conceptes com ara cohesió social, empatia amb els més febles, etc. Ans al contrari, anuncien subliminarment l’aplicació d’una política de demonització de les persones pobres de Palma. Val a dir que no han inventat absolutament res. Fa temps que les persones expertes adverteixen d’aquesta deriva autoritària envers les persones pobres. Posem pel cas el politòleg i sociòleg Albert Sales i Campos que en un llibret de 2014 titulat El delicte de ser pobre, ja ens advertia que «la gestió neoliberal de la pobresa busca rèdits immediats en forma de vots, poder o diners, sense considerar les conseqüències de les fractures socials que la marginació i la repressió acaben causant».

Les polítiques de demonització de les persones pobres i, per tant, que consideren directament o implícitament que ser pobre és un delicte i, per tant, mereixen ser expulsades d’on malviuen, agreugen -i molt!- les dinàmiques incentivadores de les desigualtats, unes desigualtats que, recordem-ho, no són només injustes sinó que també són econòmicament, políticament i, òbviament, socialment, ineficients. Per això, fora bo que el Batle de Palma i el seu equip de govern recordessin que el Premi Nobel de la Pau en 2006, Muhammad Yunus, en l’opuscle intitulat És possible posar fi a la pobresa? ens adverteix que «la pobresa no la creen els pobres; la pobresa la crea el sistema. I el sistema que ha creat la pobresa no pot eliminar-la perquè continua reproduint-la». En conseqüència, és millor qualsevol política d’inclusió i no d’expulsió del dret a un habitatge digne; per això, és necessari un canvi municipal sistèmic de les polítiques d’habitatge i de gestió de la pobresa i marginació. No ho faran, són com són!