Dilemes perillosos

Les circumstàncies polítiques actuals són, al meu entendre, molt complexes i plenes de matisos i limitacions. Feliços aquells, especialment si són votants d’esquerres, que veuen senzilles les opcions que contemplen. Un exemple de simplificacions incomprensibles és aquest titular de La Vanguardia: «Milers de persones sortiren al carrer el 8-M contra l’onada reaccionària. Clamor pels drets de les dones i en contra de la guerra». La guerra és, evidentment, la de l’Iran. Amb guerra i sense guerra, el govern de l’Iran ha perseguit les dones durant 47 anys. Si una esperança poden tenir les iranianes és que aquesta guerra aconsegueixi un dels objectius declarats: la caiguda del règim dels capellans integristes. Supòs que el periòdic no va detectar cap contradicciö en la redacció de la notícia. Curiosament, i d’una manera acrítica, tant la defensa de les dones com l’atac a la política americana situen automàticament la gent al costat bo de la història. Aquesta és la coherència (?) que justifica moltes actituds per a mi incomprensibles.

La manera d’afrontar el perill de l’anomenada «extrema dreta» és un altre problema de difícil solució, encara que per a molts el tema sembli senzill. Si posam que la qüestió es concreta en aturar l’accés de VOX al poder, molts podem coincidir en l’objectiu: VOX és un partit il.liberal, violent, racista, antidemocràtic i contrari al projecte europeu. Una solució seria excloure’l del sistema i consagrar el PP com a alternativa democràtica al bloc que ara governa encapçalat pel PSOE. No tot, però, és tan senzill: bona part del PP conserva ADN franquista, és a dir, feixista, cosa que el pot fer parèixer d’extrema dreta (Robert Paxton a Anatomía del fascismo explica molt bé com funcionen aquests parentius). No vull confondre el lector: la diferència entre el feixisme i l’extrema dreta existeix i és important, tant com que el feixisme és partidari de suprimir les eleccions (i això acosta Trump al feixisme) mentre l’extrema dreta generalment respecta els processos electorals (Orbán n’és un exemple clar). No trob realista, en canvi, cap tesi, com la que propugnen alguns, de demanar que el PSOE ajudi al PP per tal d’allunyar-lo de VOX.

Tot i això, si l’objectiu és enfortir la democràcia, l’alternativa de votar el conglomerat de partits que fan costat al govern de Sánchez té també molts d’inconvenients. Suposant que el PSOE sigui un partit democràtic d’esquerres i progressista, cosa admissible si no entram en detalls, no és aquest el cas d’alguns dels seus aliats imprescindibles. Comuns, Podemos, etc..., tot allò que s’autodefineix com a esquerra anticapitalista, antisistema i transformadora no té cap proposta positiva: ja des dels seus diferents noms es defineixen a la contra, no hi ha projecte positiu enlloc, tots són «anti», i el model alternatiu que tenien (Venezuela, la URSS, Cuba, Albània, etc.) ara ja no surt com a exemple a seguir. És difícil analitzar-los perquè no s’expressen gaire. Aquí, a Mallorca, només record la sorpresa que me provocà en Jarabo quan declarà (en privat) que el seu partit era leninista (Mare de Déu, Senyor!). Coneixem bé aquest pensament alternatiu per les manifestacions de partits homòlegs d’altres països. Mélenchon, a França, per exemple, és molt explícit. A diferència de l’extrema dreta, que dirigeix el seu discurs a convèncer tot el poble (tota la nació), l’extrema esquerra es dirigeix només «als seus», als únics integrants del «poble» ( aquells que pateixen el sistema), del qual estan exclosos els oligarques (aquells que s’aprofiten del sistema); per exemple, la confrontació, per als insubmisos de Mélenchon, ja no és entre dretes i esquerres, sinó entre «poble» (els seus) i «oligarquia» ( tots els altres). Curiós i perillós, tot plegat.