Responsabilitat i memòria

La sentència sobre la Casa del Poble és una victòria ciutadana. Després de gairebé cinc anys de litigi, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ha conclòs que el Govern no podia impedir la tramitació de la nostra sol·licitud d’inscripció dins el Catàleg d’Espais de Memòria. Aquesta inscripció no és una finalitat en si mateixa. És el primer pas per recuperar un espai de la història democràtica i obrera de Mallorca i retornar-lo al patrimoni comú de la ciutadania.

La tradició democràtica del moviment obrer ens va llegar una idea de llibertat que avui sembla gairebé oblidada. Les persones som lliures quan no vivim sotmeses a la voluntat arbitrària dels altres i podem desenvolupar la nostra vida amb dignitat.

Les Cases del Poble van néixer precisament d’aquesta aspiració. No eren només edificis. Eren institucions creades perquè les classes treballadores poguessin organitzar-se, educar-se, protegir-se mútuament i intervenir en la vida pública des de la dignitat. Recuperar la memòria d’aquell projecte no és un exercici de nostàlgia; és una interpel·lació directa sobre quines formes de democràcia, participació i solidaritat necessitam avui.

Per això, la sentència planteja una qüestió que va més enllà del cas concret. S’ha hagut de recórrer als tribunals per obtenir una cosa tan elemental com la tramitació d’una sol·licitud prevista per la llei. No s’ha hagut de demostrar la raó sobre el fons de l’assumpte. S’ha hagut de lluitar perquè l’Administració acceptàs examinar la pregunta.

Quan això passa, el problema no és només administratiu. És democràtic. Una ciutadania lliure no hauria de veure’s obligada a implorar davant els tribunals allò que les institucions tenen el deure de garantir. La dignitat democràtica exigeix una altra relació entre governants i governats.

La protecció patrimonial, per si sola, no basta. Necessitam també una cultura política basada en la responsabilitat, el reconeixement dels errors i la reparació dels perjudicis causats. Per això, junt amb la recuperació de l’espai mitjançant la permuta o l’expropiació, hem proposat una pràctica restaurativa: que Juan Pedro Yllanes, l’exvicepresident signant de la resolució d’inadmissió que ens va conduir al contenciós, assumeixi almenys el cost econòmic del procés. No per castigar ningú, sinó per reforçar la democràcia. Qui exerceix poder públic ha d’estar disposat a reconèixer els errors, assumir-ne les conseqüències i contribuir a reparar el dany produït. La responsabilitat no és una humiliació. És el preu de la confiança.

La desafecció política no neix dels errors. Neix de la impunitat. Neix d’un poder que quan s’equivoca, causa un perjudici i en trasllada els costos a la societat sense assumir cap responsabilitat. La Casa del Poble ens recorda una lliçó fonamental del moviment obrer: no hi ha llibertat sense dignitat, no hi ha dignitat sense responsabilitat i no hi ha democràcia quan el poder queda desvinculat de l’obligació de respondre davant la comunitat.