A Dios rogando y con el mazo dando

Hi ha una imatge d’aquests darrers dies que no em trec del cap. El Congrés dels Diputats dempeus, aplaudint durant set minuts les paraules del papa Lleó XIV sobre la immigració. Els escons de la dreta i de la ultradreta participant amb entusiasme d’una ovació dedicada a un discurs que reclamava una política migratòria guiada per la dignitat humana, que advertia dels perills dels discursos d’odi i que recordava una cosa tant elemental com revolucionària: cap ésser humà no és il·legal.

Tres dies després, el mateix papa viatjava a Canàries per posar rostre al drama de la ruta atlàntica, per abraçar persones que han arriscat la vida a la mar i per recordar a Europa que darrere les estadístiques hi ha històries, famílies i sofriment. Mentrestant, a Brussel·les, avançava un nou Reglament de Retorn que representa un pas més en la deshumanització de la política migratòria europea: amplia els períodes d’internament de persones que no han comès cap delicte, facilita deportacions amb menys garanties i consolida l’externalització de les fronteres cap a països tercers, sovint amb estàndards democràtics i de drets humans més que qüestionables. És una norma que assumeix que qui arriba cercant una vida millor ha de ser tractat abans com una amenaça que com una persona, i que converteix la por i l’expulsió en els pilars d’una Europa que sembla haver oblidat els valors que proclama.

I aleshores és inevitable demanar-se què aplaudien exactament aquells diputats.

Perquè la contradicció és tan enorme que ja no es pot explicar només com una incoherència política. Hi ha alguna cosa més profunda. Una manera d’entendre la moral com un espectacle. Una emoció que dura el temps d’un discurs i que no suporta la prova dels fets. És fàcil emocionar-se amb paraules sobre la fraternitat universal quan no impliquen cap compromís real. És fàcil reivindicar la dignitat humana mentre aquesta dignitat es manté a una distància prudent, darrere una pantalla o a milers de quilòmetres de casa nostra.

Però és evident que el problema arriba quan aquella dignitat té nom, té accent, arriba en pastera i demana ser acollida. Aleshores apareix la por. I amb la por, el càlcul electoral.

Fa temps que la immigració ha deixat de ser un fenomen social per convertir-se en un instrument polític. Hi ha qui ha entès que alimentar la desconfiança dona rèdits electorals. Que és més fàcil assenyalar l’estranger que afrontar els problemes reals d’una societat amb habitatges impossibles, salaris insuficients i serveis públics tensionats. La vella estratègia de cercar un culpable feble perquè ningú no miri cap als poderosos.

És sorprenent la facilitat amb què una Europa que es reivindica hereva dels drets humans pot començar a parlar el llenguatge de la sospita permanent, de l’expulsió i del càstig preventiu. I és encara més preocupant que tot això es faci en nom d’uns valors cristians que, quan es llegeixen sense prejudicis, diuen exactament el contrari.

«A Dios rogando y con el mazo dando». Pocs refranys descriuen millor aquest temps estrany que vivim. Discursos morals pronunciats amb solemnitat i polítiques construïdes des de la por. Paraules sobre la dignitat humana i lleis que la restringeixen. Ovacions llargues i memòries curtes.

Però la història ens ha ensenyat moltes vegades que les societats no es degraden de cop. Ho fan a poc a poc, quan comencen a considerar acceptable allò que abans les indignava; quan el sofriment dels altres deixa d’interpel·lar-nos; quan la compassió és només una escenografia i la política renuncia a la seva dimensió ètica.

Trump no amaga el que és. Els seus imitadors europeus són més hipòcrites: necessiten vestir-se de valors cristians, aplaudir el Papa i proclamar la defensa de la dignitat humana mentre impulsen polítiques que la degraden. No tenen l’estridència de Trump, però comparteixen la mateixa lògica: convertir determinades persones en una amenaça, desposseir-les de drets i fer creure a la societat que la crueltat és una forma de prudència.