Sagrada Família: Gaudí?

Quan érem criatures, una de les excursions més típiques de les escoles catalanes d’aleshores era la que portava a la Sagrada Família. Quasi tots els escolars que avui estam entre els setanta i cinquanta-cinc anys, recordam aquell inacabat buc gris, descobert i brut. D’aspecte desolador. No hi havia cues de turistes, ni autocars davant la basílica. De fet, el que es podia veure des del portal de la Passió era un descampat de terra, on els imitadors de Cruyff jugaven a futbol.

Els capellans - casuals guies - sempre ens deien que de plànols, no n’hi havia. «Els anarquistes els varen cremar a la Guerra Civil, ho varen destrossar tot», remugaven. Nosaltres érem molt petits, però poc més tard estudiàrem que, efectivament, un escamot de la CNT entrà a l’obrador del difunt Mestre. Feu una pila de tot el que va trobar on aparquen els taxis avui en dia i hi calaren foc. Era el vint de juliol de mil nou-cents trenta-sis. Cremaren abundants plànols fins a la reproducció a escala del temple. Molt poc es va salvar. Documents que pel que fos eren a despatxos d’arquitectes col·laboradors, petites reproduccions de guix… Però el document arquitectònic marc signat pel geni de Reus, perdut per sempre. Aquesta és la realitat.

Quan l’any mil nou-cents cinquanta-quatre es retornen els treballs, l’espectacle era el següent: quatre torres a mig fer - no estaven acabades, ni tenien els seus característics pinacles -, el Portal de la Passió no existia i la nau era sense acabar. No hi havia una guia clara del que s’havia d’executar. Per tant, les autoritats de l’època varen tirar pel més obvi: finalitzar l’estructura, amb un aire continuista. I construir el Portal amb l’única reproducció fidedigna conservada que Gaudí havia fet a escala. Però poc més: el país no estava per temples expiatoris. Altres vents bufaven, i la situació econòmica no acompanyava a finançar unes obres faraòniques.

Durant molts d’anys, els barcelonins veiérem aquell edifici inert. Sense cap grua ni massa moviment. I amb un debat ciutadà: acabar-lo, o deixar-lo com està? El sentit comú deia el segon: en honor a l’arquitecte, l’obra havia de restar inacabada. Tal com, efectivament, hi havia proves fefaents que l’havia dissenyada. El primer era, senzillament, entrar en una recreació. Un «potser era així». Però sense proves concloents. Aquí, el Patronat de la Sagrada Família va saber jugar les seves nombroses i influents cartes polítiques. Es va decidir el segon, tot i no tenir massa a què aferrar-se.

Ja se sap: on hi ha obra, hi ha diners a repartir. I la Sagrada Família, probablement, n’ha repartit molt. La qüestió és que el temple que beneït per dos papes - Benet XVI i Lleó XIV - és, bàsicament, una interpretació del que un dia va imaginar Antoni Gaudí i Cornet. Però sense massa proves empíriques de què sigui el seu llegat arquitectònic i vital. De fet, no són pocs els que ho dubten. No obstant això, l’obra és objectivament atractiva. Com un parc temàtic, per altra banda. I, en segon lloc, «business is business». Pel que es veu, no importa difuminar el discurs si el resultat és una màquina de fer diners.

Suscríbete para seguir leyendo