Na Martina i la Serra

Hi ha somnis que neixen fràgils i que només sobreviuen si algú els cuida. No basta encendre una flama; cal protegir-la del vent, alimentar-la amb paciència i compartir-la. Potser això és el que ha passat amb la Serra de Tramuntana en aquests primers quinze anys com a Patrimoni Mundial.

Na Martina farà quinze anys. Aquella nina de Selva que va posar rostre als deu anys de la Serra és avui una adolescent plena de preguntes i de futur. Quinze anys farà també la Serra. Totes dues han deixat enrere la infància i entren en aquell temps delicat en què qualsevol passa equivocada pot marcar una vida.

Ara que la Serra torna a ocupar espais institucionals i commemoratius, potser convé recordar que els patrimonis no es mantenen només amb declaracions, sinó amb les comunitats que els estimen i els cuiden cada dia.

La Serra ja esperava, des de la primera Llista Indicativa espanyola de Patrimoni Mundial, com una pedra foguera guardada en silenci. Molts hi varen deixar una espurna: arquitectes, estudiosos, tècnics i enamorats del territori. Després, l’equip de Territori del Consell va convertir aquella intuïció en una candidatura sòlida. I sempre haurem d’agrair a Lluïsa Dubon que no es cansàs davant les bufades en contra, i a Jaume Mateu que, quan tot es va fer més difícil, continuàs defensant-la fins al final, amb el suport imprescindible del Ministeri.

Alhora, la societat mallorquina va respondre amb claredat: milers de persones feren seva aquella candidatura i expressaren el desig col·lectiu de protegir la Serra.

Finalment la flama va prendre. Però les flames acabades d’encendre són fràgils. Una ventada o una distracció poden apagar-les. Durant els primers anys, la Serra va viure un temps massa silenciós, quan encara no sabia si aquella declaració seria una eina viva o només un diploma penjat a la paret.

Després, en una nova etapa, vam entendre que el reconeixement només es mantindria si es convertia en una estructura estable de participació. No bastava celebrar-lo: calia donar-li cos, veu i continuïtat. Va néixer així una manera nova de governar la Serra.

La implicació social de la candidatura, juntament amb el procés participatiu amb el teixit de la Serra per dissenyar un Pla de Gestió, va cristal·litzar en instruments estables de participació. Es donava presència i veu als actors que mantenen i treballen el paisatge.

La Mesa Permanent, amb cooperatives agràries, entitats ambientals, sector hoteler, propietaris, pescadors, pagesos, cultura, excursionisme i societat civil, va començar a construir una confiança que no existia. Gent de mons diferents va aprendre a seure a la mateixa taula perquè compartia una cosa més forta que les diferències: l’amor per la Serra.

I al costat d’aquesta governança viva, el Comitè d’Experts hi va aportar coneixement científic, rigor i mirada llarga. Aquesta combinació entre experiència viscuda i coneixement especialitzat és una de les riqueses del model.

Aquesta ha estat la gran maduració de la Serra. Quan arribaren els caps de fibló, les nevades, les crisis econòmiques, la pandèmia i els canvis polítics, la flama ja no era una espurna feble. Era una llum compartida. Cada dificultat va fer la Serra una mica més forta.

Per això, ara que arriben celebracions, discursos i fotografies, convé recordar que no celebram només quinze anys d’una declaració de la UNESCO. Celebram que aquell somni inicial no s’ha dissolt del tot i que s’ha construït una manera de governar un territori amb la gent i no només sobre la gent.

Això, a les nostres illes, no és poca cosa. Enmig de tantes renúncies i de tanta bellesa convertida en producte, la Serra emergeix com una llum d’esperança. No promet miracles, però ens recorda que encara hi ha comunitats capaces d’asseure’s, discutir, escoltar-se i estimar allò que és comú.

Na Martina ja no és una nina. La Serra tampoc. I potser aquesta és la millor notícia dels seus primers quinze anys: haver descobert que la seva força no depèn només de la bellesa del paisatge, sinó de la comunitat que ha decidit cuidar-lo.

Per molts d’anys, Serra de Tramuntana, Patrimoni Mundial.