Persèpolis

La visita del papa i el rebombori que hi ha hagut al darrere, ha fet passar de puntetes la mort de Marjane Satrapi a París, el 4 de juny, a l’edat de cinquanta-sis anys, la coneguda autora de la novel·la gràfica, Persèpolis (2000), que narra la seva infància i adolescència en l’era de la Revolució Islàmica a l’Iran, i que se li va concedir el Premi Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats l’any 2024. France-Presse va dir que va ‘morir de tristesa’, sense escorcollar més en l’assumpte. Tampoc aquí ho farem. Marjane ha destacat per la seva lluita a favor de l’alliberament de la dona iraniana, especialment en aquests darrers anys, enfrontant-se al fonamentalisme religiós que varen imposar els aiatol·làs. Marjane va néixer i va viure entre dos règims, el dels Pahlavis i el de Khomeini i successors. El primer, el de l’Iran de la dinastia Pahlavi, que feren un gran esforç per a modernitzar la societat en tots els seus estaments a exemple de les civilitzacions occidentals i a la vegada reduir el control religiós dels ulemes en la població civil, fins al punt de prohibir a les dones l’ús del xador. Tot i l’obertura dels Pahlavis, no deixa de ser un règim dictatorial, repressiu i corrupte, que oprimia al poble amb duresa des del moment que manifestaven les seves idees i tendències polítiques. El segon, una vegada derrocat l’últim xa de Pèrsia, Reza Pahlavi, sorgeix arran del triomf de la revolució iraniana, on l’Iran esdevindrà un símbol en tot el món musulmà, si tenim en compte que s’havia convertit en el principal motor de la identitat política, social i cultural de les poblacions que abans s’havien definit per la seva nacionalitat o pertinència social. Concretament, aquesta pèrdua d’identitat per imitar cultures que no són pas les teves, surten els moviments reformistes musulmans, que reclamen les arrels islàmiques i rebutgen els costums occidentals. La tasca del reformisme islàmic era defensar amb dents i ungles els valors islàmics en el món modern com a resposta a les tendències laiques i occidentals, fent una crida a retornar a la puresa original de l’islam. Amb tot, fora de l’Iran, l’influx concret de l’esperit revolucionari fou dèbil en el món sunnita i tan sols en alguns indrets, com el Líban i Palestina se’n varen fer ressò. Per tant, Marjane viu entre dos règims, el primer el va conèixer com a infant a través del mirall dels seus pares, padrina i altres familiars propers; el segon, que de bell antuvi, va il·lusionar a les masses per l’aire revolucionari que implicava, fou finalment un veritable desengany i una presa de consciència progressiva on manifestar el que pensaves o qüestionar l’statu quo esdevindria perillós. Era una societat construïda damunt una mescla de crueltat i ensems de tendresa, que sovint era difícil diferenciar-les. Enmig de tot això, viu el conflicte amb l’Iraq (1980-1988), una guerra que va durar vuit anys i que va deixar una forta impressió en la seva vida. Per a salvaguardar-la d’aquests perills, els seus pares, prenen la decisió d’enviar-la a una escola d’Àustria. Sola, en un país estrany i vulnerable, tira endavant a cops i empentes, malgrat els tràngols típics d’una adolescent. A més, ella haurà de combatre el fet de ser relacionada sovint amb el fonamentalisme religiós i l’extremisme dels del seu país d’origen. Ja com a adulta, tot i sentir-se orgullosa de ser iraniana, decideix deixar l’Iran i lluitar per la seva pròpia llibertat i seguir el seu camí, ara a França. Persèpolis, que és una eina educativa, eficaç i poderosa, de la qual es pot extreure infinitat de lliçons, començant pels lligams familiars, un bastió que et pot ajudar a aconseguir un món interior ric i profund. Ella diu que qui no té passat tampoc té futur, precisament ara que el nostre govern autonòmic es vol desfer de la Memòria Històrica. La memòria de la família no s’ha d’oblidar. En el cas de Marjane, una persona que serà essencial en la seva vida, és la seva àvia, una dona, malgrat la seva edat, moderna i oberta de ment. Per a ella, serà un referent moral i emocional molt important, perquè li ensenya a no mentir, a sentir-se orgullosa d’ella mateixa, a no renunciar als seus orígens i a mantenir sempre la dignitat, és a dir, a no avergonyir-se de ser qui és. ‘Sigues íntegre amb tu mateixa’, no t’enganyis. Tampoc podem oblidar als seus pares, oberts i tolerants, que només volen el millor per a la seva filla: un futur millor que no pas el que l’ofereix l’Iran. Una de les idees que desenvolupa en el còmic té a veure amb la tolerància quan expressa que la vida és només un punt de vista. Jo tinc el meu, tu tens el teu, ell té el seu. Tots són acceptables. El problema arriba quan pensem que tenim el monopoli de tot, fins i tot el monopoli del sofriment. Expressa que l’educació és una arma de construcció massiva, la ignorància, és tot al contrari.