La maleïda societat digital

Passava els dies contestant. Contestant correus electrònics, contestant missatges, contestant notificacions. Contestant sol·licituds de companyies de gas per rebuts que el banc m’havia tornat. Contestant asseguradores que em volien protegir de riscos que desconeixia. Contestant operadores telefòniques que m’oferien una quantitat il·limitada d’adventatges per trenta euros al mes. Contestant anuncis, promocions, invitacions, recordatoris. Contestant.

També contestava els amics. Els coneguts. La família. Els trenta dos grups de WhatsApp als quals pertanyia i dels quals cada dia pensava quins volia eliminar. Contestava des que m’aixecava fins que me n’anava a dormir. Entretant berenava, dinava i sopava moltes vegades amb el mòbil obert per veure notificacions.

I un dia vaig descobrir una cosa terrible. Que el 80% de la meva vida era contestar missatges. La vida havia quedat reduïda a això: una successió infinita de respostes digitals. Rara vegada una conversació telefònica i quasi mai una trobada real amb humans. Una oficina oberta vint-i-quatre hores al dia instal·lada dins la meva butxaca.

Vaig intentar aguantar-ho tant com vaig poder . Racionalitzar. Reorganitzar-me. Fins que un matí vaig dir basta. Sense discursos al mirall. Sense gestos heroics. Vaig apagar el mòbil, el vaig deixar dins un calaix i vaig sortir de casa. Al principi em sentia estrany, com si hagués oblidat alguna cosa important. La ment no descansava . Em tocava la butxaca cada pocs minuts. Imaginava pantalles il·luminant-se dins la foscor de la caixa on havia deixat el mòbil. Sentia sons que no sonaven, de missatges imaginats. Emergències… Catàstrofes.… Però les hores passaven, I no passava res.

Feia anys que no respirava tan bé. Van passar dos dies. Després tres. Després quatre, i va ser llavors quan vaig a començar a sentir culpa. No una culpa concreta. Una culpa difusa, espessa, enganxosa. La sensació que m’estava perdent alguna cosa essencial. Que la vida circulava per una autopista invisible de missatges, notificacions i correus electrònics, i que jo m’havia quedat aturat en una àrea de servei abandonada. Por de desaparèixer. Por que el món s’oblidés de mi. Al cinquè dia vaig cedir.

Vaig encendre l’ordinador. Dos-cents vint-i-vuit correus sense llegir. Vaig començar a revisar-los i comprovar que la majoria eren brossa: Publicitat, promocions, amenaces disfressades d’ofertes, ofertes disfressades d’amenaces. Però entre tots aquells missatges n’hi havia alguns que exigien una resposta. I n’hi havia un que em va obligar a aturar-me en sec.

Era d’un amic dels de sempre. Tenia 78 anys i ja feia molt de temps que no treballava, però estava molt actiu. Vaig començar a llegir. M’explicava exactament el mateix que jo acabava de viure . La saturació comunicativa, l’esgotament, la fugida, els primers dies de llibertat, la culpa, fins el retorn inevitable.

Llegia i tenia la sensació inquietant d’estar llegint la meva pròpia història escrita per una altra persona. Fins que vaig arribar al final. Allà em deia que lamentava no haver-me’n parlat abans. Que havia intentat escapar. Que havia intentat tornar. Que no havia sabut trobar una altra sortida, que estava molt cansat de tot plegat i que, malauradament ja no ens tornaríem a veure…

Vaig mirar l’hora d’enviament del correu. Després vaig tornar a llegir l’última frase i- xocat-vaig entendre que en el mateix instant en què jo llegia aquelles paraules ell ja no era en aquest món. Vaig tancar l’ordinador. Vaig sentir que el telèfon vibrava dins el calaix i per primera vegada no vaig sentir la necessitat d’agafar-lo.