«No és democràcia, és xusma»

«No, no es confongui, senyor president. El que hi ha aquí no és democràcia, és xusma!». Aquestes paraules les adreçà Maria Victòria del Pozzo della Cisterna al primer ministre Manuel Ruiz Zorrilla. La senyora de nom que sembla una broma va ser reina d’Espanya durant set-cents setanta dies, els que passaren entre el jurament i l’abdicació del seu espòs Amadeu I. No li faltava raó a aquesta dona rica, culta i poliglota si s’analitzen els fets anteriors i posteriors al seu regnat.

La revolució de 1868, coneguda com la Gloriosa o la Setembrina, obligà Isabel II a partir cap a l’exili parisenc. El general Joan Prim començà la cerca d’un nou monarca arreu d’Europa. Entre les carabasses que li donaven algunes dinasties i el rebuig per raons geopolítiques per part d’altres, la tasca es perllongà dos anys, període de temps en el qual el país estigué a punt de tenir un rei de nom Baldomero I, però el general Espartero refusà l’oferiment al·legant la seva avançada edat. Finalment, el militar i polític liberal català trobà a Itàlia el que semblava un candidat ideal: el tercer fill de Víctor Manuel II d’Itàlia.

Les Corts el confirmaren amb 191 vots a favor, mentre que trenta-vuit diputats escolliren altres opcions. A partir d’aquí tot foren problemes. El més greu, l’assassinat de Prim tot just el monarca trepitjà terra espanyola. Després seguiren el menyspreu de la noblesa, la indiferència de la població i la manca de col·laboradors lleials. Amb més força de la que reclamaren la seva vinguda, forçaren la seva abdicació. Així arribà la I República, aquella que durà 687 dies i acabà amb una altra frase prou descriptiva del moment: «Estoy hasta los cojones de todos nosotros». La pronuncià Estanislau Figueras, el president, just abans de partir cap a l’estació madrilenya d’Atocha i agafar un tren que el dugué a París.

Pensava en aquestes coses mentre escoltava el brillant discurs de Lleó XIV davant els diputats i senadors. Li dedicaren set minuts d’aplaudiments des de la ultradreta fins a l’altre extrem de la representació parlamentària, malgrat que a tots les digué coses que no volien escoltar. L’endemà mateix, no deixaren passar ni vint-i-quatre hores, es tornaren a desqualificar els uns als altres sense altra limitació que la seva capacitat oratòria.

Igual que en el segle XIX, en el XXI aquest és un país amb una excel·lent capacitat per a destruir, però poc dotat per a edificar. Aquí la majoria frueix de posar-se al volant d’un buldòzer per esbucar immobles de bona factura, però pocs estan capacitats o tenen la voluntat d’agafar paleta i nivell per aixecar una paret ben dreta. Som terra de destructors.

Fa pena veure pares de la pàtria convertits en hooligans. Suposats senyors amb carrera incapaços de tenir un criteri propi o, almanco, una educació cívica que les impulsi a escoltar l’adversari. Diputats votats per milers d’electors que actuen com el públic d’un plató de televisió: riuen quan ho diu el regidor i aplaudeixen quan s’encén un senyal lluminós que ho diu. Al Congrés fan mamballetes a Pedro Sánchez quan diu qualsevol bajanada i piquen de peus quan parla Núñez Feijoo. O a l’inrevés.

Celebraren les paraules del Papa igual que els seguidors d’un equip de futbol ovaciona el gol del seu davanter. Els mateixos que l’endemà poden reclamar un penal de l’adversari encara que resulti evident que l’acció s’ha produït a vint metres de l’àrea rival.

Molts espanyols, una bona part no-creients o no practicants, han sentit les paraules del Papa plenes de seny; s’han emocionat amb alguns dels seus gestos; han quedat bocabadats amb l’extraordinària obra d’Antoni Gaudí i amb l’espectacle de presentació de la torre de Jesucrist de la Sagrada Família. Però la sensació és que aquests instants arrelen poc i els missatges s’obliden aviat. Que com a Amadeu I, com a Lleó, com a Jesús, els espanyols avui canten Hosanna quan entra a Jerusalem i demà el crucifiquen.