Els molins de Banyalbufar no poden esperar més

Hi ha moments en què la conservació del patrimoni històric deixa de ser una qüestió de prioritats pressupostàries per convertir-se en una autèntica emergència. Aquest és el cas dels molins de la Cala de Banyalbufar. Qui els visita avui no contempla només una joia històrica andalusina, sinó també unes estructures que es troben en un estat de deteriorament preocupant i que, segons denuncien veïns i persones coneixedores de la realitat del municipi, estan a punt de col·lapsar.

La gravetat de la situació és encara més incomprensible si es té en compte que aquests molins gaudeixen de la màxima protecció patrimonial. El conjunt està catalogat com a Bé d’Interès Cultural (BIC) pel Consell de Mallorca, una figura que reconeix el seu extraordinari valor històric, arquitectònic i etnològic. Aquesta catalogació no és un simple reconeixement honorífic; comporta també una responsabilitat pública de vetllar per la seva conservació i evitar-ne la degradació.

Si els molins cauen, Mallorca perdrà molt més que unes construccions antigues. Perdrà una part essencial de la seva història i de l’extraordinari sistema hidràulic que durant segles va permetre aprofitar l’aigua en un entorn tan complex com el de la Serra de Tramuntana. Cada pedra, cada canal i cada marge expliquen una manera d’entendre el territori basada en l’esforç, l’enginy i el respecte pels recursos naturals.

El més preocupant és que la situació no és nova. El deteriorament dels molins és conegut des de fa anys. L’acció dels temporals, l’erosió i la manca d’intervencions decidides han anat agreujant progressivament l’estat d’un conjunt patrimonial únic fins a situar-lo en una situació límit. Davant aquest escenari, ja no basta parlar de protecció patrimonial; cal actuar amb urgència.

La restauració dels molins de Banyalbufar hauria de ser una prioritat compartida per totes les administracions. Ajuntament, Consell de Mallorca, Govern de les Illes Balears i la resta d’institucions competents tenen la responsabilitat de garantir la preservació d’un bé que forma part del patrimoni col·lectiu dels mallorquins. No es tracta només de conservar unes pedres antigues, sinó de protegir un llegat que explica qui som i d’on venim.

La pèrdua dels molins seria irreversible. Un cop esfondrats, qualsevol reconstrucció futura no podria substituir el valor històric, arquitectònic i emocional de les estructures originals. Seria una contradicció difícil d’explicar que un element declarat BIC i protegit per les institucions acabàs desapareixent per manca d’actuació. La protecció legal només té sentit si va acompanyada de mesures efectives de conservació.

A més, la defensa dels molins és també una aposta per un model de país que valora la seva identitat i el seu paisatge. La Serra de Tramuntana, reconeguda internacionalment pel seu valor cultural, no es pot entendre sense les marjades, els sistemes d’aprofitament de l’aigua i els elements etnològics que la conformen. Els molins de Banyalbufar són una peça fonamental d’aquest mosaic.

Per això la pregunta no és si s’han de restaurar, sinó quan. I la resposta només pot ser una: ara. Abans que un nou temporal acabi provocant allò que encara som a temps d’evitar. Abans que haguem de lamentar la desaparició d’un símbol de la nostra història. Abans que la deixadesa es converteixi en una pèrdua irreparable.

Perquè quan un patrimoni de segles, declarat Bé d’Interès Cultural, està a punt de caure, la inacció no és una opció. És una responsabilitat. I el temps, en aquest cas, juga clarament en contra nostra.