Les paraules del Papa

Tot i que no em consider una persona creient, almenys en el sentit tradicional del terme, he seguit amb atenció les al·locucions del papa Lleó XIV durant la seva visita a diversos indrets de l’Estat Espanyol. Val a dir que és un papa que em cau bé, en el sentit que es banya en determinades qüestions al meu mode de veure cabdals per al funcionament de la societat, seguint d’alguna manera la trajectòria iniciada pel seu predecessor, el papa Francesc. Probablement la seva sensibilitat envers les injustícies i les persones més vulnerables i desfavorides li ve pel fet que, com es diu vulgarment, ha estat «cuiner abans que frare», tota vegada que en la seva carrera religiosa hi ha deixat una forta petjada el fet d’haver estat missioner a diverses ciutats de Perú durant prop de tretze anys.

Però allò que més m’ha cridat l’atenció d’aquest papa ha estat que potser per primera vegada -o almenys de manera més contundent- ha trepitjat allò que en diríem «l’arena política», alertant tothom, creients i no creients, sobre el perill tant de la polarització com de determinats enfocaments identitaris en el discurs dels quals es troba aparentment la solució a tots els problemes que patim, en el que sembla una clara al·lusió a l’extrema dreta i a les polítiques expansionistes liderades per l’actual president dels EUA, Donald Trump. Un president al qual, no hi serà de més recordar-ho, al·ludí clarament quan, en ocasió de la seva dèria bel·licosa i militarista, va declarar que “el cor de Déu no està amb els malvats, els prepotents ni els superbs, sinó amb els més petits i humils”. Però la cosa no va quedar aquí, ja que en aquesta mateixa aparició davant els mitjans va afirmar que «les democràcies només esdevenen saludables quan se sustenten en valors morals», i que sense aquests corren el perill de convertir-se en una «dictadura de les majories».

No cal ser molt vius, per entendre aquestes paraules i per veure que una cosa alimenta l’altra. És a dir, la polarització, o dit d’una altra manera, el menyspreu continu i sistemàtic de tot allò que no sigui la ideologia pròpia, distanciant tota possibilitat d’entesa o consens en determinades qüestions de cabdal importància per al funcionament d’un país, propicia sens dubte el creixement dels «salvapàtries» i altres espècimens semblants. En tenim trists i no tan llunyans exemples, en la recent història d’Europa. I sembla mentida, a la vista de l’actual panorama polític, que no n’hàgim pres bona nota, de les lliçons més obscures i dramàtiques del passat. Per això m’ha semblat que les paraules de Lleó XIV han estat valentes i coherents, atès que no han defugit aspectes que ara mateix són cabdals per a la convivència, l’avanç de la democràcia i el sanejament de les institucions en què se sustenta. No hi serà de més recordar aquí la seva recent encíclica Magnifica humanitas, en què alerta dels perills de la revolució digital i la deshumanització dels sistemes de producció, posant l’accent en la persona com a protagonista i eix vertebrador de qualsevol forma de progrés.

Ara falta veure si la nostra classe política en farà cas o seguirà mirant cap a una altra banda, davant els assenyats i savis advertiments del Papa. Molt me tem que serà més aviat el segon, dissortadament, però sempre ens queda l’esperança que els seus mots encetin una reflexió que vagi més enllà del protocol i la pompa inherents a aquests tipus d’esdeveniments. Fins i tot, si m’apuren, més enllà de l’apostolat i l’ecumenisme en què s’emmarca la seva visita, en el convenciment que la laicitat i l’agnosticisme poden perfectament fer seves les propostes de regeneració política, social i moral propugnades per Sa Santedat. Al cap i a la fi parlam d’ètica, de compromís, d’empatia envers la humanitat i tot allò que l’envolta. Tant de bo sigui així i no quedi tot en meres declaracions de bona voluntat, en simple material d’arxiu per a les hemeroteques.

Suscríbete para seguir leyendo