Una nova agenda agrària per a les Illes Balears

El camp de les Illes Balears es troba davant una cruïlla. El model agrari que s’ha consolidat al llarg del segle XX ha permès garantir producció i abastiment. Però també ha comportat una erosió evident de les estructures clau sobre les quals descansa tot el sistema.

La dependència creixent de fertilitzants químics i fitosanitaris cada vegada més costosos, juntament amb la pressió extractiva sobre els recursos naturals, han deixat conseqüències que avui ja són evidents: sòls més pobres, més vulnerabilitat davant la sequera i les plagues, i uns costos fixos més elevats que es tradueixen en pèrdua de producció i en una reducció dels marges de benefici per a moltes explotacions de les nostres illes.

La qüestió no és si aquest model ha estat útil. Ho ha estat. La qüestió és si continua sent viable en un context d’escalada de preus dels químics per esgotament dels recursos minerals; de normes sanitàries, alimentàries i ambientals cada vegada més exigents; de fenòmens meteorològics extrems derivats del canvi climàtic cada vegada més virulents; i de lògiques d’un mercat global on tothom competeix amb tothom per uns consumidors cada vegada més informats.

I aquí és on sorgeix el debat real: continuar igual o obrir una nova etapa.

Durant anys hem prioritzat el rendiment immediat, sovint a costa del futur. Hem acceptat una dinàmica que permet produir avui, però que debilita la capacitat de fer-ho demà. Aquesta dinàmica té una lògica molt concreta. Per mantenir produccions elevades, hem recorregut cada vegada més als productes agroquímics per tal de compensar la pèrdua de fertilitat del sòl. A curt termini, això permet sostenir els rendiments. Però, a mitjà i llarg termini, degrada l’estructura del sòl, redueix la seva capacitat de retenir aigua i empobreix la seva vida biològica. La conseqüència és una producció més pobra i més vulnerable.

El cercle viciós es fa evident: com més es degrada el sòl, més inputs externs es necessiten per produir; i com més dependència hi ha d’aquests inputs, més augmenten els costos i menors són els guanys de les explotacions. D’aquí la importància dels canvis.

Les Illes, però, no parteixen de zero. Avui hi ha prop de 1.300 operadors i més de 46.000 hectàrees gestionades amb criteris respectuosos amb els valors naturals. No és una anècdota. És una base sòlida sobre la qual construir.

El que proposam és fer una passa més. Apostar per un model que posa el sòl al centre i entén cada explotació com un sistema viu. Un model que recupera la fertilitat mitjançant l’augment de matèria orgànica, que manté la coberta vegetal, que redueix la llaurada intensiva i que diversifica cultius per estabilitzar rendiments. Un model que integra agricultura i ramaderia per tancar cicles de nutrients i que prioritza els processos biològics davant la dependència de productes externs.

Això no és teoria. És una qüestió de competitivitat, perquè té implicacions productives molt concretes. Els sòls amb més matèria orgànica milloren la infiltració, retenen més aigua, redueixen l’erosió i resisteixen millor la sequera. Unes estructures de sòl més estables són més resistents a plagues, garanteixen produccions majors, redueixen costos i guanyen en autonomia. I tot plegat fa molt més rendibles econòmicament les explotacions agràries.

A més, el debat agrari no es pot desvincular del territori. Un camp viu i cuidat és la millor garantia per preservar la biodiversitat, prevenir incendis i mantenir l’equilibri territorial de les Illes. Sense activitat agrària, el paisatge es degrada i el territori es desequilibra.

Sabem per experiència que aquest canvi no es farà sol. Requereix lideratge, acompanyament i visió a llarg termini. Però sobretot requereix una decisió col·lectiva: assumir que el futur del camp no passa per resistir, sinó per evolucionar. D’aquí la necessitat d’impulsar una nova agenda agrària per a les Illes Balears, capaç d’ordenar aquesta transformació, garantir seguretat al sector i convertir el canvi en la palanca que enforteixi el món rural.

El repte és majúscul, però també ho és l’oportunitat. Podem continuar allargant un model que mostra signes evidents d’esgotament o podem liderar una transformació que redueixi dependències i incrementi la nostra capacitat productiva. No és només una qüestió agrària. És una decisió de país. I és, en bona part, decidir si volem gestionar la inèrcia o construir el futur.