L’illa sense guaret

Sempre que parlam dels mals de Mallorca tornam a una expressió tan repetida que gairebé ja no ens diu res: el monocultiu turístic. Però potser el problema és que l’hem repetida massa i pensada massa poc. Ara bé, si la prenem literalment, s’hi obre una lectura nova i incòmoda: un monocultiu no es defineix només per la mida de la collita, sinó per dues absències decisives: la rotació i el guaret.

L’article de Felip Munar (DM 29 de maig) sobre una terra que deixa de reconèixer-se m’ha fet pensar en aquesta idea. Ell recollia un comentari meu sobre la gramàtica amb què avui conjugam Mallorca. Crec que cal fer-hi una passa més i baixar de la gramàtica a la terra.

Tota societat agrària mediterrània va sobreviure segles perquè alternava. Sembrava i deixava descansar. El guaret no era abandó: era l’estructura mateixa de la supervivència. La terra que no reposa s’esgota, i amb ella el pagès. Amb el primer turisme començà el nostre nou monocultiu: on abans s’alternaven els conreus, ara hi havia una sola llavor, el visitant. Ja ens desplaçava del nostre centre, però encara no havia colonitzat tot el calendari. Aquella llavor només germinava amb sol i platja; i no es podia collir més que de Pasqua a octubre. La resta de l’any els visitants desapareixien i l’illa tornava a ser de si mateixa —menys disponible per a la mirada de fora— i recuperava el seu ritme de sempre. Tenia, doncs, el seu guaret; involuntari, però guaret.

El que passa ara no és primàriament que venguin més visitants: és que hem abolit fins i tot aquell guaret. Hem après a fer germinar la llavor tot l’any: cada tros de territori reclama rendiment i cada mes vol assemblar-se a la temporada alta. El monocultiu, que abans descansava a l’hivern, s’ha completat: no deixa cap camp sense plantar ni cap mes sense explotar. Hem convertit reclams com el turisme cultural, el turisme de natura o el turisme de bicicleta en maneres d’allargar la collita: sovint no diversifiquen el model, sinó que estenen la mateixa lògica turística als mesos que abans encara quedaven fora del rendiment.

Pens que l’escàndol no és l’estiu ple; és que l’hivern buit ha desaparegut. Ens omplim la boca, sense aturar, dels rècords que any rere any hem batut: vols, pernoctacions, despesa per visitant. És el símptoma més visible i desesperant, però el menys important. El que mata les illes és la pèrdua del temps mort, dels mesos en què deixàvem de ser monocultiu. Perquè el temps que combatem com a mort era, justament, el temps viu de l’illa. Una illa, com un camp, necessita poder romandre en guaret. Hem perdut el dret a no ser «productius» una part de l’any.

Batre rècords cada any ha esdevingut una compulsió. El filòsof alemany Hartmut Rosa ho diu amb una expressió que ve com l’anell al dit: les societats modernes només s’estabilitzen creixent. És estabilització dinàmica: han de córrer per quedar al mateix lloc. Un monocultiu pateix exactament això. No bat el rècord per ambició ni per cobdícia; el bat perquè, si no creix, s’enfonsa. El rècord no és un triomf: és una cinta de córrer. I la queixa anual és, ben mirat, el cos de l’illa que nota que la cinta va més de pressa. Per això es repeteix idèntica: no és una demanda de canvi, és el símptoma d’un sistema que no en sap d’aturar-se.

Així, la diversificació deixa de ser un afegit tècnic i passa a ser el centre. Diversificar no és «posar altres indústries»: és aplicar a la societat una rotació de conreus que permeti a l’illa tornar a fer guaret sense passar fam. Vol dir que l’habitatge, l’agricultura, l’energia, la cultura, la recerca, la mobilitat pública, la indústria neta i les cures tenguin vida pròpia, i no siguin simples comparses d’un país organitzat al voltant del visitant. Per això tota proposta que parli de topalls sense parlar de rotació queda coixa: vol collir menys turisme sense haver sembrat altres formes de vida. Els nostres padrins ho sabien: una terra no es manté fèrtil repetint sempre el mateix fruit, sinó alternant conreus i deixant-li temps per recuperar força.

Després de la gramàtica i la semàntica, el calendari. Vaig escriure que havíem canviat els verbs amb què conjugàvem la terra. Ara veig que també hem perdut els mesos en què l’illa podia tornar a saber qui era. Hem suprimit el guaret com a temps de retorn. I una illa sense guaret no descansa: s’exhaureix fent veure que prospera.