Joan Alcover, ‘La Balanguera’ i tots nosaltres

Gràcies a una intel·ligent iniciativa de l’Obra Cultural Balear, el passat divendres s’ompliren les places i les escoles de Mallorca per cantar, com una sola veu, La Balanguera. Per la magnitud de l’exitosa trobada i pel significat i el valor que té el poema de Joan Alcover, que, musicat per Amadeu Vives, esdevingué l’himne oficial [nacional] de Mallorca, ben segur que paga la pena evocar/recordar els principals protagonistes de la celebració.

Joan Alcover i Maspons (Palma, barri de la Calatrava, 1854-1926), llicenciat en Dret, alt funcionari de l’Administració de justícia, fou un dels més grans poetes que ha produït Mallorca. Colpit pel dolor inguarible de pèrdues familiars (veié morir molt prematurament les seves dues successives esposes, Rosa Pujol i Maria de Haro, i dels cinc fills que tingué dels dos matrimonis, només un el sobrevisqué, Pau Alcover de Haro), s’erigí en un referent cultural de primer ordre, no només literari, aquí i al Principat. Si s’hagués de destacar qualque poema de la seva lluïda producció, potser caldria parlar de La relíquia —en què evoca la infantesa enyorada en contrast amb les hores amargues que visqué—, La Serra, dins el poemari Cap al tard, i, per descomptat, La Balanguera, que, a força de filar sense desmai, ens ha permès, als mallorquins, arribar vius fins aquí.

Quin relat ens explica la Balanguera misteriosa? Què fa que el poema tengui unes especials connotacions per a Mallorca i per als mallorquins? La Balanguera, composta de cinc estrofes de les quals només se’n canten tres i la tornada, és una bellíssima expressió de la continuïtat històrica, ens adverteix de la necessitat de mirar cap enrere, però també de la naixença de la nova primavera, que conserva la llavor amagada, però la conserva. De manera que s’entén així que la senyera que la Balanguera teixeix, fil a fil, per al jovent estigui confegida de tradicions i d’esperances. És a dir, confegida a partir d’un guait vers les ombres de l’avior que farà que la soca estigui ben arrelada i s’enfili amunt.

El dia 15 de febrer de 1903, Joan Alcover i Maspons llegí al Gran Hotel de Palma, amb motiu d’un homenatge que es feia a Miquel Costa i Llobera, segurament els més grans dels poetes de les nostres lletres —com no tenir sempre a la memòria Lo pi de Formentor?—, el poema La Balanguera, que havia escrit unes quantes setmanes abans. L’efemèride consta reflectida en una placa —de format i material certament millorables— que el visitant podrà trobar a la planta baixa de l’edifici. Passat el temps, el músic català Amadeu Vives posà la partitura al poema, que fou interpretat per primera vegada el 29 de maig de 1926 per l’Orfeó Català, al Palau de la Música Catalana. D’aquí que aquest darrer divendres la cantada popular commemorés el centenari de l’estrena de la peça musical. I havia de passar més temps encara perquè el Consell de Mallorca, el dia 4 de novembre de 1996, proclamés La Balanguera com l’himne oficial [nacional] de Mallorca a iniciativa, cal remarcar-ho, de l’Obra Cultural Balear, presidida aleshores per Antoni Mir. Sense la seva determinació i el seu sentit de l’oportunitat els mallorquins avui seríem, ben segur, més pobres, i el nostre sentiment d’orfandat, més pregon.

La Balanguera, així doncs, simbolitza la perseverança, la fe en els ideals perdurables, el respecte i l’estima a l’avior i al treball constant perquè no es trenqui el fil que uneix el passat i el present, i que els unirà, tots dos, amb el futur. On assenyalaríem que es troba aquesta unió al llarg del temps? Què afirmarien que sosté el vincle de les generacions, una rere l’altra? Quina característica, quin atribut, quina idea, quina creació creiem que permet al poble de Mallorca identificar-se com a entitat i projectar-se vers el món tal com és? Al cap i a la fi, què ens fa recognoscibles? Què ens fa diferents? Què ens fa identificables? [Ni millor, ni pitjor que la resta, sinó, senzillament, recognoscibles, diferents i identificables].

Ho podem conjecturar tant com vulguem, però un poble és poble si té trets que el distingeixin dels altres. Si té un passat compartit, si té un espai geogràfic delimitat, si té o ha tingut institucions polítiques pròpies, sense dependències ni sotmetiments, si la seva cultura es manifesta d’una manera peculiar... I, destacadament, si té una llengua que els ciutadans hagin fet servir al llarg dels segles per comunicar-se i per a la creació literària. En quina llengua escriví Joan Alcover el seu poema que, d’altra banda, bevia d’una font popular ancestral? En quina llengua els mallorquins cantaren el seu himne oficial [nacional] arreu de Mallorca?

Ho feren en la llengua catalana, que, aviat, farà vuit segles que és la llengua pròpia de Mallorca. La llengua perseguida, per cert, pels mateixos que eren a la primera fila dels actes commemoratius del centenari de l’estrena de la versió musical de La Balanguera. En efecte, la presidenta Prohens, el batle Martínez i el president Galmés en un moment o en un altre foren presents a alguns dels diferents cants i són, tots tres, membres d’un partit que menysté la llengua catalana i que dia rere dia l’expulsa de la vida pública. Podem acceptar dialècticament que la política és el lloc on la contradicció té el seu hàbitat natural, però haver aprovat feia molt pocs dies, de la mà del seu soci de govern que governa sense estar en el Govern, les enèsimes mesures en contra del català, és una contradicció tan extrema que és molt mala de pair.

El perill de tot plegat, el perill de fer com si estimessis qualcú i, alhora, tractar de ferir-lo de mort és la trivialització. El perill és que la magnífica resposta del poble de Mallorca que acabem de viure en defensa de la seva dignitat esdevingui, als ulls dels responsables de la innoble persecució que patim, una mera demostració folklòrica. Demostració que, per descomptat, veuen compatible amb el fet de voler que Mallorca, els mallorquins i la llengua catalana desapareguin del mapa on s’insereixen els valors més preuats, els valors que paga la pena servar per dues raons bàsiques: perquè ens pertanyen i perquè, si mai falten, senzillament no serem res.