La Soledat: entre l’abandó i l’especulació

Fa uns dies, a la plaça de Can Ribas, vàrem celebrar una assemblea oberta per parlar de La Soledat. No sé si aquestes trobades serveixen per canviar el curs de les coses, però sí que ajuden a posar nom a una tristesa compartida. Davant les naus antigues, entre la memòria obrera i la pols dels projectes aturats, era inevitable sentir que el barri es troba en un d’aquells moments en què encara podria salvar-se, però també podria desaparèixer sense gaire renou.

La Soledat va néixer fora de les murades, vora l’horta i les fàbriques, i va construir una identitat pròpia entorn del treball. Can Ribas n’és el gran símbol, però no l’únic. Hi hagué Can Salom, sa Farinera, curtidories, l’elèctrica de Son Molines i tants altres espais que feren del barri un petit món obrer, intens i orgullós. Perquè el paisatge no és només la Serra o la mar: també ho són els carrers modestos, les façanes gastades, les traces dels antics tallers. La Soledat té dret a ser reconeguda en aquest paisatge propi, fet de treball, de veïnatge i de temps acumulat, i no a ser convertida en un decorat nou on els seus habitants ja no s’hi puguin reconèixer.

Després de l’assemblea vaig poder parlar amb Carles Manera, gran coneixedor del patrimoni industrial de Mallorca, i compartíem una evidència: Can Ribas té un potencial identitari i patrimonial extraordinari. No és una peça qualsevol. És un fragment físic d’aquell temps en què el barri produïa, s’organitzava i tenia una ànima col·lectiva. Cal reconèixer la feina feta en el seu moment —la recuperació de Can Ribas fou una demanda de barri que el Patronat Municipal de l’Habitatge va saber recollir— i cal recordar també la feina de Joana Roca, capaç de sortejar un planejament poc sensible i preservar la gran clastra de la factoria, iniciant una rehabilitació que deixà pendent la gran nau principal. Aquella operació demostrà que era possible obrir ciutat d’una manera més humana, més fina, sense destruir la memòria del lloc.

Ara, però, el barri entra en una fase més perillosa. La seva posició estratègica, vora un Nou Llevant que s’aixeca per als rics, ha despertat l’interès de capitals estrangers que compren, esperen i no fan res. Aquesta inactivitat no és innocent: és una manera de deixar que el temps treballi a favor de l’especulació, de manera que l’abandó d’avui es converteixi en la coartada de la gentrificació de demà. Palma ja coneix dos camins: el de Sant Pere i la Calatrava, on l’Ajuntament rehabilitava cases i donava oportunitats a joves arquitectes a través del Patronat —i cal recordar figures com Tomàs Fortuny—, i el camí posterior de la Gerreria, on la iniciativa privada acabà desplaçant la població i substituint el paisatge viscut per una ciutat reconstruïda per ser consumida. La Soledat és avui davant aquesta mateixa cruïlla, i la resposta no pot ser neutral.

O el barri es recupera des de l’interès públic —amb habitatge, serveis socials, patrimoni i participació real— o serà recuperat pels especuladors, i aleshores no es regenerarà: simplement se substituirà la seva gent i el seu paisatge. Per això Can Ribas no pot ser un equipament imposat des de Cort ni un centre aliè a la vida quotidiana. La Soledat no necessita ser un districte innovador amb un nom rimbombant decidit sense consultar-la, ni el centre d’art d’un propietari estranger. Necessita espais de reunió, formació, entitats, joves, gent gran, memòria obrera i pressupost real. Can Ribas ha de tornar a ser el motor del barri, però no com a metàfora buida: ha de ser-ho amb usos, recursos i compromís públic.

Potser encara hi som a temps. Hi ha una nova associació de veïns, nous residents que empenyen, memòria antiga que no vol resignar-se i una consciència incipient que el barri no pot continuar esperant. Però també hi ha especuladors, solars muts, naus comprades i una administració sense l’instrument públic que abans hauria pogut actuar. La Soledat es troba, com tantes coses estimades, entre dues desaparicions: la lenta mort de l’abandó i la mort més brillant de la gentrificació. La primera deixa runes; la segona, façanes netes sense memòria. I cap de les dues no és futur.

El futur només arribarà si el barri pot decidir-lo.