Lletra a Salvador

Escriure és una acció que es realitza normalment en soledat, cercant els espais idonis per reflexionar i posar damunt el paper o a la pantalla de l’ordinador allò que de mica en mica anam madurant al cervell. Això no obstant l’escriptura proporciona moments que m’atreviria a qualificar d’únics i incomparables, quan s’aconsegueix aquest petit miracle que és la comunicació o l’empatia envers el text produït.

Succeí no fa gaire al centre de Palma. Jo estava cercant la ubicació d’un espai al qual volia acudir perquè s’hi celebrava una interessant conferència amb motiu del Centenari de la mort del poeta Joan Alcover. L’aplicació del mòbil no em funcionava (o això me pensava, quan vaig tornar a ca nostra el meu fill m’ho va solucionar...) i vaig optar per demanar a algunes botigues i transeünts si coneixien l’espai en qüestió. A la majoria els hi sonava, però no me’n sabien donar la referència exacta; finalment vaig trobar un antic company de feina que m’aclarí bastant les fites. Mentre me’ls explicava pacientment, va sonar el mòbil. Vaig mirar la pantalla i vaig veure que era en Salvador, un amic a qui vaig conèixer amb motiu de les tertúlies poètiques d’El último jueves i per qui sempre vaig sentir un afecte especial. Feia estona que no sabia gairebé res d’ell, tanmateix. Sabia que vivia a sa Calatrava i que era un activista que es preocupava per la salut i la idiosincràsia d’aquesta barriada palmesana, tradicionalment inquieta social i culturalment.

Després de manifestar-li la meva sorpresa per la telefonada, em digué que estava ingressat a un hospital públic, tot esperant el diagnòstic d’una estranya malaltia, pel que vaig entendre. Record que va esmentar unes sigles inquietants, per a tot seguit aclarir-me que aquesta possibilitat, ara com ara i afortunadament, estava descartada. A continuació m’explicà el motiu de la telefonada, que era el de felicitar-me per una de les darreres col·laboracions en aquest diari, concretament la relativa a una petita crònica d’un viatge recent a l’Atles del Marroc. He de reconèixer que les seves paraules em varen afalagar: les persones que escrivim sabem que aquesta és una activitat més aviat solitària i generalment poc agraïda, inserida en allò que Nuccio Ordine defineix al seu brillant assaig com La utilitat de l’inútil. La qüestió és que en Salvador em confessà que aquest article, la forma en què estava redactat, el seu contingut, havien passat a formar part de la seva teràpia curativa, i només per això vaig pensar que ja valia la pena haver-lo escrit.

Potser algú pensarà que estic fent una mena d’exercici de vanitat encobert o alguna cosa semblant. Res més allunyat d’això; em limit a constatar un gest que dissortadament és poc freqüent en el nostre dia a dia, i que no és altra que el d’expressar gratitud envers les coses que ens fan sentir bé i que donen sentit a la nostra existència, com ara el detall del meu amic -ja li considerava d’alguna manera, encara que fos des de la distància- Salvador. Dit això, només em resta desitjar-li una prompta recuperació, en el convenciment que el seu gest, indefectiblement, forma part també de la més intel·ligent i sana de les teràpies, aquesta que hem anat arraconant de mica en mica per substituir-la pels falsos ídols de l’egoisme, la insolidaritat o la falta d’empatia vers les emocions més bàsiques i elementals.

Suscríbete para seguir leyendo