Elogi del cavall blanc

Durant més de deu anys, en el meu trajecte cap a la feina i de tornada cap a casa, m’he trobat sovint amb un cavall blanc, que m’ha acompanyat tothora sense que ell ho sàpiga, talment una presència amatent en un camí de records difusos en el temps. De bon matí, allà estava juntament amb un poni, a vegades cobert amb una flassada, altres sense, o sota l’ombra d’un garrofer o d’una l’alzina quan la calor s’intensificava o a l’aire lliure a ple sol, quan feia fred i s’agraïa la seva escalfor. Però sovint es posava al costat del reixat de la tanca, de cara a la carretera, com qui observa el qui per allà passa, i un era jo, i em quedava observant-lo detingudament per uns segons i la meva imaginació s’activava amb aquest cavall blanc. Pensava, està esperant que passi, per a saludar-me i desitjar-me un bon dia. Ara fa gairebé un mes que no ho veig, i això em fa sospitar que, potser, ja no sigui amb nosaltres. Era un cavall vell, tranquil, serè, assossegat i beatífic, la qual cosa només s’aconsegueix amb els anys. Donava a entendre que gaudia de la seva jubilació. És el «festina lente» que deien els clàssics, «afanya’t lentament»; és a dir, treballa, ves fent el que toca a poc a poc, però no t’atabalis. Sempre m’ha deixat bocabadat la noblesa dels cavalls, la seva gallardia, la seva agilitat i força, potser d’aquí ve que quan es parla de la potència dels cotxes es digui que té tants cavalls. No he tingut la sort de muntar-ne cap, de passejar pels prats, segurament perquè em fa molt de respecte i, reconeixent-lo, una certa por, tan sols l’he muntat dins d’una quadra, quan estava lligat al seu abeurador. Això i res, és el mateix. Crec que havia creat un lligam consistent, perdurable, amb aquest cavall, malgrat que ell no n’era conscient d’això. Sovint ens passa, no som capaços de veure la importància que hi ha en les petites coses que ens envolten, especialment les persones, fins que ja no hi són. Aleshores la nostra consciència s’aguditza i un dolor indescriptible absorbeix el nostre ser. La tradició o la mateixa experiència diu que una vegada que has muntat un cavall i cavalques amb ell es crea un vincle espiritual de pertinença, no de possessió. Tot i no ser el cavall d’Alberti, el «cuatralbo» (el de les quatre potes blanques), aquest també galopa per les desertes planures de les terres d’Espanya, de dia i de nit, galopa el genet del poble amb ànsies de llibertat. El cavall «cuatralbo» d’Alberti, cantat per Paco Ibáñez, és realment una meravella, posa la pell de gallina. No cal dir que la història dels cavalls ha emplenat centenars de pàgines. La literatura clàssica i la cultura popular d’aquí i d’allà ens parla d’infinitats d’històries o ell és el protagonista. Des de la mitologia, sorgeix el centaure, meitat home, meitat cavall. El més conegut fou Quiró, que gràcies als seus coneixements i saviesa, fou preceptor d’alguns dels herois del món grec. També tenim el mític cavall alat Pegàs, que fou muntat per Bel·lerofont per derrotar el monstre Quimera, i l’unicorn blanc amb una banya al bell mig del front, que sembla que gaudia de propietats curatives; endemés, era símbol de la puresa i, en el món cristià, símbol de l’encarnació de Jesucrist. En canvi, en La Descripció del món. Llibre de les meravelles de Marco Polo, confon l’unicorn amb el rinoceront. Diu així el text: «Tenen molts d’elefants salvatges i força unicorns que no són gaire menys grans que un elefant. Tenen el pèl de búfal, la peülla com la de l’elefant, una banya al mig del front, molt grossa i negra. Té la testa com un senglar salvatge i la duu sempre inclinada cap a terra. Li agrada estar-se entre el llot i el fang, als llacs i als boscos. És una bèstia lletja de veure i repugnant» (CLXVII). Res a veure amb la imatge càlida de la tradició cristiana i europea. En l’època medieval, la possessió d’un cavall era símbol d’estatus, d’aquí sorgeix la figura del cavaller medieval; ans també és analogia de recerca espiritual, el psicopomp que guia al genet cap al seu ple desenvolupament. A la Bíblia, sobretot en el segon llibre dels Reis es parla que Elies fou endut al cel per un carro de foc amb cavalls de foc (cf. 2Re 2, 11), una imatge que representa el setè cel dels cabalístics. Conegut és també el cavall d’Alexandre el Gran, Bucèfal, el del profeta Muhàmmad, Buraq, un cavall blanc alat mitològic que va transportar al Profeta pel cel i la terra, potser inspirat en les llegendes de Pegàs, el de Napoleó, Marengo, un dels cavalls que el va acompanyar durant les seves últimes campanyes militars, immortalitzat en diverses pintures. El cavall és sinònim de muntura d’herois, de figures messiàniques, sants i conqueridors espirituals, perquè totes les grans figures cavalquen majestuosos corsers blancs. Dins de la simbologia, el cavall constitueix un dels arquetips fonamentals de la humanitat, que abraça els dos pols que uneixen el món ctònic amb el món urànic, o sia, la terra i el cel. En el primer, el cavall apareix com un avatar amb tres parts integrants: foc, terra i aigua, sota la influència de la lluna, mentre que en el segon, aquests mateixos elements apareixen sota la influència solar. És portador a la vegada de vida i de mort. És normal que l’ésser humà l’hagi sacralitzat, car està al bell mig de tradicions, ritus, mites, contes i poemes que evoquen la dialèctica entre el bé i el mal. El «meu» cavall blanc és símbol de vida, la que brolla galopant, com la sang en les venes, des de les entranyes de la terra fins a les immensitats celestes.