Quan una terra deixa de reconèixer-se

Hi ha pobles que desapareixen sense guerres, sense exèrcits i sense explosions. Desapareixen lentament, gairebé sense fer renou, com una marjada abandonada que cada hivern perd una pedra més fins que acaba esbaldregada. El perill no sempre arriba amb violència; a vegades arriba disfressat de progrés, de creixement il·limitat, de negocis i de doblers fàcils. I quan una terra com Mallorca veu que la població nouvinguda supera la població autòctona, el problema no és la procedència de la gent, sinó la velocitat, la manca de límits i la incapacitat d’integrar sense destruir allò que ja existia.

Cap poble pot resistir indefinidament una pressió humana desmesurada damunt un territori finit. L’aigua no basta, les carreteres col·lapsen, els habitatges es converteixen en un luxe impossible per als residents, el camp desapareix sota el ciment i la costa es transforma en una mercaderia. Tot es consumeix: el paisatge, el silenci, la memòria i fins i tot la manera de viure. El territori deixa de ser casa per convertir-se en producte. El filòsof i professor Agustí Puigserver Miralles ho comentava d’aquesta manera en l’anterior article publicat al Diario de Mallorca (14 maig): «Crec que la teva reflexió toca un punt molt profund: Mallorca no només canvia de propietaris; canvia de gramàtica. I això és greu perquè la gramàtica determina quines frases acabam considerant normals. Abans una casa de poble es conjugava amb verbs com viure, tornar, criar, heretar o cuidar. Ara massa sovint es conjuga amb invertir, explotar, rendibilitzar o revendre. La semàntica també s’ha desplaçat: una finca ja no remet necessàriament a família, feina o memòria, sinó a oportunitat; un poble ja no evoca només veïnatge, sinó atractiu immobiliari. Aquest és el símptoma més inquietant: quan canvia el llenguatge, canvia també el llindar moral del qual acceptam. La terra es pot protegir amb lleis, però una mirada espatllada és més difícil de desurbanitzar.»

I enmig d’aquesta allau, la llengua és una de les primeres víctimes. Quan una llengua deixa de ser necessària per viure dins el seu propi país, comença el procés de substitució. Ja no es transmet amb naturalitat, ja no és imprescindible per fer feina, ni per comprar, ni per relacionar-se. Passa a ser vista com una curiositat folklòrica, una nosa o una peça decorativa per a festes i discursos institucionals. I una llengua que només serveix per a la nostàlgia és una llengua condemnada.

Però amb la llengua també s’esvaeix una manera d’entendre el món. Es perden les paraules nascudes de la terra, de la mar, del vent i de les feines antigues. Es perd la memòria dels padrins, la manera de contar les coses, les rondalles, els topònims i fins i tot aquella manera tan nostra de mirar la vida amb ironia i seny. Tot acaba dissolt dins un mosaic heterogeni on gairebé ningú no comparteix referents comuns. Una societat així corre el risc de convertir-se en un simple espai de consum: gent que arriba, compra, utilitza i parteix, sense arrelar ni sentir-se part del lloc.

I aleshores apareix la gran pregunta: què hi podem fer? El primer és perdre la por de parlar clar. Defensar la llengua, el territori i la identitat d’un poble no és odiar ningú. És estimar allò que s’és. Cap cultura del món sobreviu si renuncia a protegir-se. La diversitat només és real quan els pobles petits també poden continuar existint.

Calen límits. Límits urbanístics, turístics i demogràfics. No es pot créixer eternament dins una illa. És una evidència física i ambiental. També cal una política valenta que faci imprescindible el coneixement de la llengua pròpia per viure i treballar aquí, no com a càstig, sinó com a eina d’integració i respecte. Qui arriba a una terra hauria de voler conèixer-ne la història, la llengua i la cultura, igual que es fa a molts altres llocs del món.

També és necessari recuperar l’orgull de ser qui som. Durant massa anys ens han volgut convèncer que modernitzar-se era renunciar a les arrels. Però un poble sense arrels és un poble vulnerable. La modernitat no hauria de significar desaparèixer, sinó avançar sense deixar enrere la mateixa ànima.

Encara hi som a temps, però el rellotge corre. Cada tros de camp destruït, cada paraula que deixam de dir, cada casa convertida en negoci especulatiu i cada jove obligat a partir perquè no pot viure a la seva terra és una passa més cap al desarrelament, la pèrdua d’identitat i el final d’una història.