Amb les coses de menjar no es juga

Adesiara cal escriure sobre assumptes seriosos en aquesta secció que, com el seu nom descobreix, està dedicada a la disbauxa. Per exemple, és imprescindible parlar de les coses de menjar.

L’ensalada russa és un invent d’un jove cuiner d’origen francès que el 1860 obrí un restaurant a Moscou. Nomia Lucien Olivier (1838–1883) i el plat tingué un èxit immediat i s’estengué arreu del món. Guardà el secret de la recepta tot el temps que pogué. Probablement, aquesta és la raó per la qual, excepte la patata i la maonesa, la resta d’ingredients varien a gust de qui la prepara: pastanagó, pèsols, tonyina, musclos, olives, pebre torrat… La recepta és coneguda internacionalment com a ensalada Olivier, en honor al xef que la creà. A tot el món? No. A Espanya es convertí en ensalada russa.

Quan Francisco Franco guanyà la guerra i es convertí en un cruel dictador, el dimoni amb banyes a la terra va ser identificat amb Rússia. Durant la II Guerra Mundial Adolf Hitler es passà per l’engonal el pacte Mólotov-Ribbentrop i obrí el front oriental, per a sorpresa de Josef Stalin. Llavors, el nostre Caudillo por la gracia de Dios envià la División Azul a matar, patir i morir a les gelades estepes on res se li havia perdut. Ho va fer al crit de «Rusia es culpable», verbalitzat pel ministre d’Afers Exteriors, Ramón Serrano Súñer, una estona que no estava enllitat amb cap senyora de l’alta societat madrilenya.

En aquestes circumstàncies es plantejà un greu problema polític: es podia permetre que als millors restaurants i a les pitjors tavernes del país se servís un plat amb el nom del gran enemic, el gran Satan, el dimoni Cucarell? De cap de les maneres! L’ensalada russa passà a ser ensalada nacional i de vegades imperial. Problema resolt. Igual que els americans van batejar com a Liberty steak l’hamburguesa o Liberty Sausage les salsitxes de Frankfurt durant les dues guerres mundials.

La gastronomia també és política, com refermà Pedro Sánchez quan defensà un «buen chuletón al punto», per a desqualificar el seu ministre de Podem Alberto Garzón, que dirigia el departament de Consum. O Mariano Rajoy, que preferí la sobretaula de vuit hores al restaurant Arahy, a seguir in situ la moció de censura que li prengué el poder. Però, sobretot, els assumptes de menjar són identitat, cultura i tradició. Per aquesta raó, després d’una investigació conjunta digna de Mortadelo i Filemón, l’UCO i la UDEF, podem deduir que, com a poble, els mallorquins estam ben fotuts. Passem a les proves reunides en un dossier de tres mil fulles.

Una enquesta amb tanta credibilitat com les del CIS afirma que el croissant guanya l’ensaïmada petita en la majoria dels desdejunis servits a les cafeteries illenques. L’ensaïmada grossa és maltractada des de la península fins a Sud-amèrica. Ho demostra Àngel Aguiló dia sí i dia també amb el seguiment que fa a suposats cuiners o influenciadors que la mesclen amb xoriç o empren pasta de fulls.

Més proves extretes d’un registre a la seu de la conselleria de Salut. Per cada restaurant amb cuina mallorquina, trobam vint-i-cinc pizzeries, dotze xinesos i mil quatre-centes dues hamburgueseries. Arran d’una sol·licitud d’informació a la conselleria d’Agricultura, Pesca i Medi Natural es descobrí que els establiments dedicats a la venda d’empanadillas argentines, xilenes o equatorianes multipliquen per quatre els forns amb les nostres panades de carn de mè o mussola i pèsols.

A les zones més cèntriques i turístiques de Palma es troben set bocatas de cuixot i xoriç castellà per cada pa amb oli servit damunt pa pagès regat amb oli verjo de Sóller i ben guarnit d’olives i fonoll marí. La conselleria de Canvi Climàtic, si existís, hauria detectat tres-centes vint-i-set gelateries italianes per cada una que serveix els saborosos Jop d’ametlla, avellana o xocolata elaborats a Campos.

La identitat d’un poble és llengua, és tradició, és literatura, és música, és gastronomia… i també en aquest darrer segment tenim un futur ben negre.