Mallorca, un poble que fila el seu futur

Demà farà cent anys de l’estrena musicada de La Balanguera, poema de Joan Alcover. Amadeu Vives que recollí la idea de l’autor d’Els Fruits Saborosos, en va fer la composició i el públic assistent al Palau de la Música de Barcelona, la pogué escoltar interpretada per l’Orfeó Català. El poema alcoverià, amb el temps, esdevindria molt més que literatura. La Balanguera no és només un dels textos rellevants de la nostra tradició poètica; és una metàfora poderosa d’un poble que és i que vol continuar essent.

A l’època en què Alcover escrigué aquells versos, Mallorca ja vivia tensions profundes, el món canviava; les estructures socials tradicionals s’esllanguien i la modernitat s’obria pas amb força. La Balanguera, aquesta filadora pacient que fila, fila i fila, representa la continuïtat dins el canvi, no és el cant nostàlgic d’un passat fossilitzat, sinó la consciència activa que anuncia que només si sabem d’on venim, podem decidir cap on anam.

Cent anys després de la mort d’Alcover, Mallorca ha viscut una transformació encara més radical que la que ell intuïa. Hem passat d’una societat agrària i menestral a una economia globalitzada, marcada pel turisme de massa, per la pressió demogràfica i per una acceleració social que sovint no ens deixa ni respirar. El nostre paisatge s’ha transformat, els nostres pobles han crescut; la nostra composició social és avui molt més diversa i plural. Aquesta complexitat és una riquesa, però també implica riscos, perquè enmig d’aquestes mutacions vertiginoses, el fil pot tensar-se fins a rompre’s i el fil que sosté un poble és lingüístic, cultural i emocional. La llengua és l’element que ens permet anomenar el món amb paraules pròpies, és la memòria compartida. És la consciència de formar part d’una història que ens precedeix i ens transcendeix.

La Mallorca d’avui afronta un repte majúscul: com mantenir viva la seva identitat en un context de pressió global constant. Les dades sobre l’ús social del català ens alerten que no podem donar res per garantit, la llengua retrocedeix en àmbits fonamentals, especialment entre els joves i en determinats espais públics. No es tracta de viure amb por, però sí amb consciència.

La Balanguera no atura el temps, el fila. No rebutja el futur, el construeix amb els fils del passat. Aquesta és la lliçó que ens ofereix el poema i només si som capaços de mantenir viu el fil de la tradició podrem integrar els canvis sense risc de desaparèixer. Tradició vol dir tenir arrels prou fondes per créixer sense perdre l’equilibri, vol dir que la llengua catalana sigui la llengua de cohesió, d’acollida i d’oportunitats per a tothom que fa de Mallorca la seva terra; vol dir que el progrés econòmic no es construeixi a costa de l’erosió cultural i vol dir que la modernitat no esdevengui sinònim d’homogeneïtzació.

Avui ens toca tornar a filar amb determinació. Ens toca reivindicar polítiques valentes que garanteixin la presència efectiva del català a l’educació, a l’administració, al món laboral i als espais digitals. Ens toca exigir que el model econòmic sigui compatible amb la sostenibilitat lingüística i cultural. Ens toca fer de la llengua un element d’integració, un punt de trobada i no de renúncia. Perquè si el fil es debilita, no només perdrem paraules, perdrem una manera de mirar el món.

Aquest 29 de maig farem un gest de continuïtat, una afirmació serena i poderosa del que som i del que volem continuar essent. Que les places s’umplin de veus. Que Mallorca sencera, de punta a punta, canti a una sola veu.