«Reconèixer qui ensenya, protegir el futur»

Hi ha consens en una idea que sovint s’expressa amb paraules senzilles: l’educació és la base de tot. Però darrere aquesta afirmació hi ha una realitat més exigent: sense docents reconeguts i respectats, aquesta base es debilita.

Durant massa temps hem normalitzat una certa pèrdua d’autoritat del professorat. No parlam només d’autoritat normativa, sinó d’aquella que neix del respecte social. Quan es qüestiona de manera sistemàtica la figura del docent, el que es posa en risc no és només la feina a l’aula, sinó el dret dels alumnes a rebre una educació en condicions.

Per això, hem decidit actuar. I ho feim des del convenciment de què governar també és ordenar i donar seguretat. El decret que regula els drets i deures de la comunitat educativa té ja setze anys. Setze anys en què la societat ha canviat profundament: han irromput les xarxes socials, les noves tecnologies han transformat les relacions personals i educatives, i els centres s’enfronten avui a situacions impensables fa només una dècada.

Aquest nou context ens exigeix una resposta clara. No podem pretendre gestionar l’escola del segle XXI amb eines pensades per a una realitat que ja no existeix. Actualitzar aquest decret no és una opció; és una responsabilitat.

En aquesta actualització, hi ha un element que consideram essencial: el reconeixement institucional de la figura del docent i dels equips directius. No es tracta només de protegir-los des del punt de vista jurídic, sinó de reafirmar davant la societat el seu paper central. Per això, impulsam que el professorat i els equips directius tenguin la consideració d’autoritat pública, amb tot el que això implica en termes de respecte i seguretat dins els centres educatius.

Aquesta és una idea senzilla, però profunda: no pot haver-hi bona convivència sense una autoritat clara i reconeguda. I no pot haver-hi educació de qualitat si el docent no pot exercir la seva tasca amb tranquil·litat, amb suport institucional i amb la confiança de la societat.

També volem reforçar la corresponsabilitat. L’educació és una tasca compartida. Les famílies han de ser aliades de l’escola, no espectadors distants ni, encara menys, contrapoders. El nou marc normatiu definirà amb més precisió els drets i deures de tots els membres de la comunitat educativa, perquè només des d’aquest equilibri es pot construir una convivència sòlida.

Som plenament conscients de la vocació i l’esforç dels nostres docents. Molts d’ells sostenen el sistema amb una dedicació discreta però constant. Aquesta entrega no pot quedar només en paraules d’agraïment; ha de traduir-se en mesures concretes que els protegeixin i els reconeguin.

Defensar el docent no és tornar al passat. És garantir el futur. És entendre que educar és també transmetre límits, valors i referents. I que, per fer-ho bé, el professor ha de poder exercir amb autoritat, dignitat i respecte.

Això és el que ens mou: tornar a situar el docent allà on sempre hauria d’haver estat. Al centre. Perquè, en realitat, en defensar el professorat, el que feim és defensar la nostra societat.