De la contenció al col·lapse

Els darrers mesos la política turística del Govern Balear s’ha concentrat en una paraula: contenció. Contenir places, contenir habitatges turístics, contenir vehicles, contenir fluxos de visitants. El discurs institucional ha volgut transmetre la idea que el creixement estava sota control i que el model podia corregir els seus excessos sense alterar-ne l’estructura. Però la realitat de les Illes apunta justament en la direcció contrària: la contenció no només no ha funcionat, sinó que el sistema avança progressivament cap al col·lapse. El nombre de passatgers ha augmentat aquest quarimestre un 2,6% respecte el 2025.

Les dades de pressió humana són cada any més elevades. La saturació de carreteres, la sobrecàrrega dels serveis públics, la crisi de l’habitatge i la degradació ambiental ja no són episodis puntuals de temporada alta, sinó elements estructurals del dia a dia. El que abans es concentrava en alguns mesos d’estiu ara s’estén pràcticament durant tot l’any. El model turístic balear ha deixat de ser intensiu només en espai; ara també ho és en temps.

El problema és que la contenció s’ha convertit en un relat de  política de gestió administrativa, no en una transformació econòmica real. Es limiten places sobre el paper mentre augmenta la capacitat efectiva del sistema. Es decreten moratòries mentre el mercat immobiliari continua expulsant residents. Es parla de sostenibilitat mentre el territori suporta cada vegada més consum d’aigua, energia i infraestructures.

Aquesta contradicció és especialment crítica perquè les Balears continuen atrapades dins una dependència gairebé absoluta del turisme. L’economia necessita que arribin visitants per mantenir ocupació, inversions i ingressos fiscals. Això provoca que cap govern assumeixi el cost polític d’una reducció real de la pressió turística. El resultat és una mena d’equilibri impossible: es prometen límits mentre el sistema continua incentivant el creixement.

Mentrestant, els residents experimenten les conseqüències directes d’aquesta tensió. L’accés a l’habitatge s’ha convertit en una emergència social. Molts treballadors no poden viure als municipis on fan feina. Els joves tenen enormes dificultats per emancipar-se i mols se’n van a viure fora. Els serveis públics operen sovint al límit durant els mesos de màxima activitat  els espais naturals- especialment les platges, pateixen una freqüentació que supera clarament la seva capacitat de càrrega.

El més preocupant és que el col·lapse ja no és només ambiental o urbanístic. També és social i democràtic. Creix la percepció que els costos del model es reparteixen entre la majoria resident mentre els beneficis es concentren en grans operadors turístics, fons d’inversió i plataformes globals. Aquesta sensació d’injustícia erosiona la cohesió social i alimenta un malestar  contra les institucions cada vegada més visible.

La contenció ha fracassat perquè intentava corregir els efectes sense qüestionar les causes. Les Illes no afronten únicament un problema de nombre de turistes, sinó una dependència estructural d’un monocultiu econòmic que condiciona l’habitatge, el territori, la mobilitat i fins i tot la qualitat democràtica.

El debat ja no és si cal posar límits. El debat és perquè no ho hem fet abans i  si encara som a temps d’evitar el col·lapse. El canvi climàtic accelerarà les condicions negatives de confort turístic, segons el Banc d’Espanya i aixó afectarà a moltes platges , com be saben els companys de Cala Millor. Només una política turística valenta i basada en la ciència salvarà a Mallorca del col·lapse econòmic i social.