El català com a oportunitat

L’STEI se suma als actes de celebració dels quaranta anys de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística (1986). Quaranta anys d’una llei que, aprovada per una unanimitat que avui ningú es cansa de repetir que esdevindria impossible, havia de marcar un abans i un després en la recuperació del català al nostre país. I, malgrat totes les limitacions, renúncies i insuficiències que vulguem retreure-hi, així ha estat.

De fet, una de les proves més evidents que la Llei ha tingut efectes reals és la virulència amb què avui dia és atacada. Hi hagué un temps en què un candidat a la presidència insinuà la possibilitat de derogar-la, però ara ja hi ha una formació política que ho defensa obertament. Els companys d’aquell presidenciable ara fan veure que la preserven com una relíquia sagrada del nostre ordenament jurídic quan sabem que, a la pràctica, la venen per un plat de llenties si han de menester una majoria parlamentària. I encara n’hi ha d’altres que només se’n recorden de la necessitat de fotografiar-se amb les entitats socials o parlen de reform(ul)ar-la quan són a l’oposició i s’acosten les eleccions, perquè saben perfectament que una part de llurs votants se sensibilitzen amb qüestions lingüístiques...

De vegades, amb una ironia no exempta d’amargor, diem que el consens veritable de l’any 1986 consistí sobretot a aprovar una llei per acabar estotjant-la dins un calaix on ha dormit el son dels justos. I és que la història de la normalització lingüística illenca és el relat d’una aplicació tímida i sovint massa insuficient. S’han fet passes importants, però també d’una lentitud exasperant, sempre a remolc i mai amb la determinació que reclamava la situació d’una llengua que, durant aquest lapse, ha perdut molta pistonada en l’àmbit social arreu de l’Arxipèlag.

És per això que a l’STEI trobam que és una Llei amb massa llums i ombres. Ara bé, tampoc siguem injustos ni il·lusos: si hi ha qui la vol derogar, és perquè quelcom bo se n’ha extret. Sense una Llei de Normalització Lingüística, aquesta terra estaria encara molt pitjor -perquè és possible estar encara més malament! Segons l’Anàlisi, actituds i usos lingüístics a les Illes Balears (2023), el català ha adquirit una presència forta a l’Administració i l’ensenyament illencs, i això no pot ser fruit de la casualitat. És, en part, conseqüència directa de la Llei i la feina sostinguda de milers de docents, empleats públics, entitats i ciutadans que han picat pedra de valent per mantenir-la viva en uns contextos de vegades hostils.

Gràcies en part a ells, el català avui dia és percebut tant per bona part del jovent com per moltes persones nouvingudes com la llengua d’aquí. I això és un factor extraordinàriament positiu que potser no hem valorat prou. Mentre els nostres enemics insisteixen a presentar el català com una barrera, nosaltres defensam el català com a oportunitat. En unes Balears marcades per una mobilitat demogràfica enorme, la pressió turística constant i una transformació social cada cop més accelerada, la llengua és el millor element per construir comunitat i generar sentiment de pertinença.

Ara bé, no n’hi ha prou amb resistir. Fa massa anys que ens refugiam a les trinxeres. Celebram amb un alè cada atac que aconseguim aturar, però això significa anar a rebuf i limitar-nos a no perdre llençols a cada bugada mentre la minorització continua avançant inexorablement.

És precisament això el que ha de canviar per garantir la presència efectiva del català a tots els àmbits de la vida social. Després de quaranta anys, no n’hi ha prou amb efemèrides, defenses tèbies o declaracions institucionals. El que toca ara és aplicar-la amb tota la seva força, actualitzar-la als desafiaments del XXI i deixar de premiar electoralment tant aquelles formacions polítiques que la menyspreen com les que la buiden de contingut tan bon punt governen. Però, sobretot, es tracta de recuperar el coratge per creure que el català encara pot gaudir d’un futur pròsper.