L’hora d’obrir un nou cicle

L’historiador romà Gai Sal·lusti Crisp (86 – 35 abans de Crist) escriu que «la virtut engendra tranquil·litat; la tranquil·litat, oci; l’oci, desordre, i el desordre, ruïna. I de manera anàloga, de la ruïna neix l’ordre; de l’ordre, la virtut, i d’aquesta, la glòria i la bona fortuna». Tretze segles després, el polític, diplomàtic i historiador florentí Giovanni Villani (1275 – 1348) elabora una crònica en la qual descriu la roda que va de la puixança a la decadència a la seva ciutat de naixement: «Florència es trobava en el millor i més feliç estat que mai havia aconseguit des que fos reconstruïda… el pecat de la ingratitud, amb l’esperó de l’enemic de la raça humana, va fer que aquella prosperitat parís supèrbia i corrupció i ambdues van posar fi a les festes i l’alegria dels florentins».

Felicitat, fortuna, festa… són les paraules que ambdós pensadors empren per definir els millors moments per a un poble, ciutat o nació. L’entorn de Pedro Sánchez lloa el creixement econòmic, la creació de llocs de feina o els nous drets laborals i socials al llarg dels seus vuit anys a la presidència. Però existeix una creixent desafecció ciutadana que li nega el pa i la sal. La defensa del Govern és tan previsible com ineficaç: adduir que tot és fruit de les campanyes mediàtiques de mitjans de la dreta i d’una actuació parcial de la Justícia. El primer problema per a Sánchez i els seus ministres és el mateix que el del conte de Pere i el llop, quan és veritat, ningú les creu. Un poder executiu sense credibilitat està incapacitat per a repartir felicitat entre els seus administrats.

La desafecció dels electors queda palesa a cada nova convocatòria electoral a la qual se sotmeten els socialistes. Extremadura, Aragó i Andalusia han suposat un cop rere l’altre pels seus interessos. Això, malgrat el desembarcament de ministres com Pilar Alegría i María Jesús Montero en els dos darrers casos. Significativament, a Castellà i Lleó el seu candidat Carlos Martínez, allunyat de la contaminació política madrilenya i amb poques fotos devora el president, és l’únic que ha millorat resultats.

La imputació de José Luis Rodríguez Zapatero és un clau més en el taüt de l’esquerra. Si al final del procediment se’l condemna penalment, és una catàstrofe pel PSOE. Si els seus negocis i els de les seves filles són èticament reprovables, però no contraris a la llei, també serà un desastre pels socialistes. Políticament, se li pot aplicar el vers que Federico García Lorca dedica a Ignacio Sánchez Mejías: «Nadie querrá mirar tus ojos porque te has muerto para siempre». No importa que molts altres càrrecs públics jubilats hagin emprat els seus contactes per enriquir-se –els casos més rellevants són els de Felipe González i José María Aznar–, en el moment polític actual, a Zapatero no el perdonaran ni els amics ni els adversaris.

Ha arribat l’hora d’iniciar el nou cicle. Sal·lusti diria que ens trobam en el moment de la ruïna. És imprescindible que Sánchez convoqui eleccions i que ho faci abans de la convocatòria municipal i autonòmica de maig de 2027. Només d’aquesta manera tornarà l’ordre i, temporalment, una certa sensació de felicitat o, almanco, de calma. Davallaran els decibels mediàtics i judicials. La roda tornarà a girar. Com exigeixen gran part dels ciutadans. Com necessita la democràcia per netejar les clavegueres embossades. Per allunyar-se dels polítics enfangats. Al president del Govern no li queda altra opció que seguir el Consell de Publi Terenci Àfer (184 – 159 abans de Crist): «Facem el que puguem quan no podem fer el que volem».