Reconeixement de la tasca dels tutors

Som en Jordi Maíz Chacón, professor d’ensenyament secundari a l’IES Binissalem, i exerceix com a coordinador dels diferents màsters de formació del professorat (forma abreujada MFP) impartits per diverses universitats i que el centre acull regularment. Manifest en aquest escrit el profund malestar que hi ha entre els docents davant la manca gairebé absoluta de suport oficial que rep la tasca de tutorització de les pràctiques dels futurs educadors. El paper del professorat tutor és essencial per garantir una formació inicial rigorosa i de qualitat, que no es limita únicament a acollir alumnat en pràctiques als centres educatius, sinó que desenvolupen una tasca pedagògica, formativa i humana de gran transcendència: orienten metodològicament, supervisen programacions i situacions d’aprenentatge, observen i avaluen la pràctica d’aula, coordinen reunions amb universitats i equips educatius, elaboren informes detallats i fan un seguiment continuat de tot el procés formatiu.

Fer aquesta feina amb precisió i propietat implica moltes més hores de les que oficialment es reconeixen. Aquesta situació s’ha agreujat amb el nou conveni de col·laboració amb la Universitat de les Illes Balears, que amplia la vigència dels acords fins a tres anys i incorpora noves exigències administratives i organitzatives per als centres educatius. Actualment, els centres que desitgen participar com a col·laboradors en la formació inicial del professorat han d’elaborar i presentar certificats aprovats pel Consell Escolar, adhesions formals a acords de cooperació amb la UIB, plans d’acollida i acompanyament de l’alumnat en pràctiques, cartes de motivació institucional. Això comporta més hores de coordinació, planificació i feina burocràtica que recau directament sobre els equips docents i, especialment, sobre les figures que coordinen i tutoritzen, mentre que el reconeixement institucional continua essent clarament insuficient: el tutor o tutora no rep cap compensació econòmica individual; només es reconeixen 30 hores de formació per a la tutorització, una xifra clarament insuficient en relació amb les múltiples tasques de tutorització, gestió documental, relació amb les universitats i seguiment dels estudiants en pràctiques; tan sols s’atorguen una puntuació mínima (0,3 punts) en el concurs general de trasllats.

La situació ha empitjorat encara més amb la proliferació de màsters que provenen d’universitats privades i concertades. A hores d’ara, els i les alumnes paguen quantitats elevades per cursar el màster en Formació del Professorat, amb imports que oscil·len entre 1.500 i 8.000 euros anuals. La compensació econòmica que reben els centres per alumne en pràctiques se situa entre 80 i 150 euros per curs, segons cada universitat. Si tenim en compte que cada alumne realitza a prop de 250 hores de pràctiques al centre educatiu, aquesta aportació equival a menys de 0,50 euros per hora. Una xifra insuficient i, sincerament, insultant, si es compara amb la responsabilitat i la dedicació que exigeix aquesta tasca. Encara resulta més preocupant que el tutor, que és qui assumeix l’acompanyament pedagògic i formatiu de l’alumnat en pràctiques, no rebi cap mena de compensació econòmica individual ni cap reconeixement proporcional a la feina feta. A l’IES Binissalem s’ha donat la paradoxal circumstància que professors substituts que ja exerceixen funcions docents, en molts casos en places de difícil cobertura, hagin d’abandonar temporalment la docència per poder assistir al màster en Formació de Professorat, fet que també genera al centre la manca temporal d’un professor que impartia una matèria. Caldria, per tant, adaptar l’organització del màster —mitjançant compatibilitats horàries, modalitats híbrides o reconeixement de l’experiència docent—, per evitar una situació perjudicial tant per als docents com per als centres educatius.

Per tot això, fem una crida a la Conselleria d’Educació i Universitats i a la UIB perquè: primer, incrementi substancialment el reconeixement administratiu i acadèmic de la tutoria del màster en Formació de Professorat; segon, s’augmenti l’assignació econòmica al centre i que compensi econòmicament a les tutories; tercer, incorporació d’una reparació econòmica digna per al professorat tutor; quart, revisió de les hores oficialment certificades, adaptant-les a la dedicació real requerida; cinquè, convalidació de part del pràcticum del professorat que prèviament han impartit docència a centres públics; sisè, obertura d’un espai de diàleg amb els tutors per estudiar millores en les condicions d’aquesta funció. Menysvalorar els professionals que sostenen aquesta formació és també fer cas omís de la necessària qualitat educativa pública. Finalment, consideram fonamental recordar que, si la situació no es reverteix, cada vegada serà més difícil trobar docents disposats a assumir la tutorització de pràctiques. Aquesta missiva ha estat adreçada anteriorment al conseller Antoni Vera, a Joana Maria Cabrer, directora general del personal docent i al rector de la Universitat de les Illes Balears, Jaume Carot, i que ara posam a les vostres mans.