El nou paradigma per a les professions sanitàries

El sistema sanitari és un sistema complex organitzacional i de coordinació de professions per un objectiu comú: la millora de la salut de la població. Professions totes elles que no existirien si no hi hagués pacients o persones amb problemes de salut, present o potencial. És per això que és essencial, per poder complir el seu objectiu, que s’adaptin a les necessitats reals de la població. Per desgràcia hi ha corrents molt influents entre les diferents professions del sistema sanitari, entre elles alguns sindicats, que han invertit el sentit i pretenen que la població ha d’adaptar-se a les necessitats i conveniències dels professionals.

El sistema sanitari ha evolucionat notablement amb el temps, i en concret al nostre país, en elegir el sistema nacional de salut com a model, el compromís és molt gran cap a la població, i les expectatives d’aquesta cap el sistema sanitari molt altes i sovint són font de desencisos. Cada una de les professions que participen d’aquesta encomiable tasca tenen funcions molt específiques i absolutament complementàries, amb una responsabilitat compartida segons les seves competències.

De les diferents professions que formen el sistema sanitari, donades les noves necessitats sorgides a la població i als nous estàndards socials que s’exigeix als sanitaris, a part de l’evolució necessària de totes elles per les noves exigències del sistema sanitari en el context actual, n’hi ha dues en particular que han sofert evolució competencial en sentit oposat:

• La professió infermera ha crescut en competències, ha passat a tenir una formació tècnica a ser una diplomatura de rang universitari amb gran càrrega curricular. Una formació centrada en les necessitats reals dels pacients i en explorar i donar la millor resposta possible enfront dels tres eixos principals que envolten la salut de les persones en una visió bio-pisco-social, tant des d’una atenció individual com comunitària. L’objectiu és el benestar de les persones, satisfer-ne les necessitats segons el seu estat de salut i evitar-ne el deteriorament. Val a dir que hi ha un greu desajust entre les competències curriculars de la infermera diplomada amb el seu rol i responsabilitats dins el sistema sanitari actual. En alguns àmbits del sistema sanitari encara no s’aprofita aquest potencial professional. Hi ha encara un llast del paper que tenia infermeria anys enrere que no deixa mostrar el seu potencial dins l’organització. En altres àmbits, com en l’atenció primària, la seva participació en equips multidisciplinaris permeten una actuació més concordant amb la seva formació amb compromís més alt i responsabilitat amb l’assoliment dels objectius del sistema sanitari.
• Per una altra banda, la professió mèdica té actualment un problema important a resoldre. Arrossega el llast de les glòries del passat, on pràcticament es considerava quasi déu en l’àmbit social. Ha passat de ser venerat com el responsable únic i intocable de la salut de les persones a formar part d’un intrincat i complex entramat de professions que comparteixen un mateix objectiu, i més com més recursos i prestacions s’ofereixen des de la societat a la comunitat en termes de salut i benestar. En la sanitat pública s’ha passat de l’actuació individual del metge com protagonista i l’únic referent sanitari per la població, assistit per altres professionals «a les seves ordres», a formar part d’un equip multidisciplinari compartint les tasques de la cura amb altres professionals amb una relació de corresponsabilitat. La professió mèdica centrada en el diagnòstic nosològic del deteriorament de la salut i la professió infermera centrada en el diagnòstic de les necessitats sorgides pel deteriorament de la salut o per evitar-lo. Dues tasques complementàries i igualment necessàries i imprescindibles per a la salut del pacient i la població en general. Donada la complexitat de l’organització sanitària, ha aparegut la figura del gestor sanitari, que abans estava lligat sobretot a la professió mèdica, sovint compaginada amb la tasca assistencial, però que actualment en moltes ocasions no està vinculada directament ni a l’assistència ni òbviament a la professió mèdica. Requereix una formació específica en gestió sanitària que recau en professionals que sovint ni tan sols tenen formació sanitària de base.

Ambdós tenen responsabilitat cara els pacients i a la societat i com es pot deduir, tenen tasques absolutament complementàries, totes elles importants pel benestar del pacient i la població, que a la vegada requereixen d’altres professions per poder realitzar correctament els seus objectius, siguin sanitaris o no sanitaris: fisioterapeutes, odontòlegs, farmacèutics, els diferents tècnics sanitaris, els gestors i administratius, els diferents tècnics no sanitaris responsables del manteniment de les estructures i espais i neteja, entre altres. No podem menystenir-ne cap, tots tenen un paper important perquè tota la complexa estructura funcioni i es puguin assolir l’objectiu final en la població.

Només que algun d’ells falli, el resultat final se’n ressent.