Mallorca no pot resignar-se

Fa temps que sentim parlar de saturació. Saturació a les carreteres. Saturació als busos. Saturació als serveis públics. Saturació a l’habitatge. I sí, és evident que hi ha un problema. Però crec que el debat important no és només si Mallorca està saturada o no. La pregunta real és una altra: quina vida estam construint per a la gent que viu i treballa aquí? Perquè quan un treballador no pot pujar a un autobús per anar a fer feina, això ja no és només un problema de mobilitat.

Quan una infermera, un policia, un docent o un cambrer no poden viure al municipi on treballen, això ja no és només un problema d’habitatge. Quan una família passa hores cada setmana dins un cotxe per fer trajectes que abans eren normals, això ja no és només trànsit. Mallorca no només està col·lapsada. És que està fent emmalaltir a la gent que la fa funcionar.

És qualitat de vida. És salut mental. És estrès. És temps que desapareix de les nostres vides. I el més preocupant és que correm el risc d’acostumar-nos-hi. Acostumar-nos a normalitzar que viure a Mallorca sigui cada vegada més difícil per a la gent normal. Per als qui sostenen aquestes Illes cada dia amb la seva feina, el seu esforç i la seva vida. He estat en reunions amb veïns. He escoltat. He sentit la seva frustració. I he après que la política no és només de despatx. És de carrer. És de cor. És de no resignar-se. Jo em neg a acceptar que aquesta sigui l’única direcció possible.

Perquè Mallorca no pot convertir-se en un lloc on la gent simplement resisteixi. Mallorca hauria de ser un lloc on es pugui viure bé. I això no va contra ningú. No va contra el turisme. No va contra qui ens visita. El turisme forma part de la nostra realitat, de la nostra economia i també de moltes famílies que hi viuen. Però precisament per això necessitam responsabilitat, planificació i valentia política.

Necessitam entendre que el creixement sense límits també té conseqüències. Que les decisions urbanístiques tenen impacte directe sobre la vida de la gent. Que la mobilitat no és només una qüestió de carreteres, sinó també de benestar laboral, conciliació i dignitat. I que l’habitatge no pot continuar sent només una oportunitat de negoci mentre milers de residents senten que el seu futur se’ls escapa de les mans. No podem permetre que els joves hagin d’abandonar els seus pobles. No podem acceptar que els treballadors essencials siguin expulsats dels municipis on fan feina. No podem normalitzar que cada any sigui una mica més difícil viure aquí.

Perquè el més perillós no és el col·lapse. El més perillós és resignar-nos. Resignar-nos a pensar que això no té solució. Que «és el que hi ha». Que Mallorca inevitablement ha de perdre qualitat de vida. I jo crec exactament el contrari. Crec que encara som a temps. A temps de construir una Mallorca més habitable. Més equilibrada. Més humana. Una Mallorca pensada no només per créixer, sinó també per cuidar. Cuidar el territori. Cuidar els serveis públics. Cuidar la convivència. I sobretot, cuidar la gent que fa possible aquestes Illes cada dia. Perquè no hem de conformar-nos amb una vida cada vegada més complicada quan podríem aspirar, perfectament, a una vida molt millor.

I aquesta hauria de ser l’ambició col·lectiva de qualsevol projecte polític que vulgui mirar realment cap al futur.