Vagues educatives, policies infiltrats i xantatge institucional

Dia 11 de maig va començar una vaga indefinida del professorat de l’escola pública al País Valencià. Entre el mes de maig i juny els docents de Catalunya estan cridats a disset dies de vaga, després d’un curs marcat per una forta mobilització i un acord signat entre la Generalitat i dos sindicats minoritaris que ha encès encara més els ànims.

Els docents de les Illes podríem subscriure perfectament les demandes de les companyes i companys de l’altra riba del Mediterrani: reducció de ràtios, menys burocràcia, millor atenció a la diversitat, actualització dels salaris d’acord amb el cost de la vida.

El tassó de la paciència del col·lectiu docent ha explotat fa un temps a molts indrets del territori estatal. Però el que més m’ha sorprès i, alhora indignat, han estat les respostes que s’han donat per part de les Administracions afectades.

En el cas de Catalunya els sindicats USTEC, Professors de Secundària, CGT i La Intersindical denunciaren que els Mossos s’havien infiltrat en una assemblea de docents preparatòries de les vagues. Sabíem de l’afició de la policia espanyola de ficar-se dins els moviments socials, però mai que els agents de l’ordre fessin d’espietes a les reunions del personal al servei de l’Administració. Un company de la USTEC em deia que «en qualsevol país democràtic decent un Govern que fa espiar els seus funcionaris en vaga no duraria ni un telediari, han perdut la consciència dels límits i la decència». Els Mossos han reconegut aquesta actuació tan greu.

Al País Valencià tampoc no es queden curts. A l’inici d’una vaga indefinida sense precedents i amb una proposta salarial ridícula rebutjada pels convocants, la consellera d’Educació Carmen Ortí envià una carta a les famílies per enfrontar-les amb els docents, en què deia que «cap alumne ni família pot ser ostatge d’un conflicte sindical». Així, amb totes les paraules.

Jo canviaria el sentit d’aquestes afirmacions tan irresponsables i diria que cap alumne ha de ser ostatge de les polítiques antisocials que fomenten la privatització, o de les segregadores amb la zona única d’escolarització, o de les elitistes (com el recentment anunciat batxillerat d’excel·lència) i de totes aquelles que van en contra de la llengua pròpia, arreu dels Països Catalans.

Tot plegat em crea una sensació molt poc confortant i profundament agre en veure de quina manera actuen els Governs davant qüestions tan importants com el dret de vaga, a la protesta, a la negociació col·lectiva… I com, en lloc de resoldre les demandes justes d’un col·lectiu que pensa en l’alumnat, volen «salvar el cul» amb l’enfrontament entre professorat i famílies. És un desencís molt profund…

A les Illes visquérem el 2013 la lluita contra el TIL i les imposicions del Partit Popular de José Ramón Bauzá, des de la suma de forces de sindicats, Assemblea de Docents, famílies i una gran part de la societat. I vàrem aconseguir fer caure aquell mal Govern!

Tot el suport al col·lectiu docent de Catalunya i del País Valencià, així com també a les famílies que els fan costat. Ara més que mai la comunitat educativa ha de posar peu fiter davant una Administració que ha jugat molt brut.

El malestar entre el professorat de les Balears és evident, com posà en relleu una enquesta de l’STEI en què es parlava de ràtios, burocràcia, atenció a la diversitat i clima a les aules. Veurem si l’espurna també pren aviat…