I si treballar ja no basta per viure, què queda?

Un país no es mesura pels drets que reconeix, sinó pels drets que fa efectius. Si treballar ja no garanteix poder viure amb un mínim de seguretat, no som davant un problema individual d’adaptació, ni davant una dificultat passatgera del mercat, som davant un fracàs col·lectiu.

La propietat, la inversió i la rendibilitat disfruten d’una protecció jurídica àgil i respostes imaginatives poc discutides. En canvi, la vida quotidiana de qui necessita un sostre topa amb un escenari molt més feixuc, un laberint administratiu dissuasiu, ple de formalismes ben armats, itineraris esgotadors i innumerables justificacions que tapen l’evidència per esquivar responsabilitats.

No cal remarcar que el dret a l’habitatge no té la mateixa consideració efectiva que altres drets. No la té. I aquesta diferència de tracte mostra senyals de col·lapse. Quin és el futur d’un territori que expulsa les persones que necessita? Professionals públics que renuncien a destinacions perquè no poden pagar un lloguer; famílies sotmeses a l’angoixa de les regles del mercat; treballadors essencials que sostenen escoles, hospitals, residències, comerços, serveis públics i activitat turística. Tot plegat dibuixa un model esgotat, un mal tracte al ciutadà convertit en part del paisatge.

Quin escenari dissenyam entre tots? Un territori amb murs invisibles cada vegada més inexpugnables? Unes illes on només hi podem estar de pas? Una societat que ha normalitzat que una persona pugui tenir feina i, així i tot, no pugui viure allà on ha de treballar?

Contestar aquestes preguntes implica reconèixer la nostra part de responsabilitat i admetre que això no passa perquè sí. Passa perquè durant molt de temps ho hem considerat assumible, que era tolerable que el territori funcionàs gràcies a persones que no hi poden viure amb dignitat. No és una fatalitat natural. És el resultat de decisions polítiques, urbanístiques, econòmiques i administratives. També de silencis.

Aquí apareix amb tota la seva força el fenomen de l’espectador, tothom veu l’accident, però cadascú espera que actuï l’altre. L’Estat espera la comunitat autònoma. La comunitat autònoma assenyala els ajuntaments. Els ajuntaments invoquen el mercat. I el mercat, si la política no li posa límits, no té cap obligació moral de garantir vides dignes.

Per això ja no basta descriure el problema. Cal obrir un debat real, amb responsabilitats concretes, mesures verificables i una pregunta de fons: volem construir murs cada vegada més alts o volem garantir que viure on es treballa torni a ser possible?

Perquè si l’habitatge continua tractant-se com una mercaderia situada per damunt de la vida quotidiana, el treball deixarà de ser una via d’autonomia i passarà a ser només una forma ordenada de supervivència. Un escenari inacceptable.