Mallorca, terra en venda?

Hi ha una imatge que es repeteix cada dia, gairebé com un malson que ja hem acabat acceptant: grues que s’alcen damunt l’horitzó, a la falda de les muntanyes com aus carronyaires, camions que entren i surten, promocions noves que brosten allà on abans hi havia ametlers, sementers o simplement silenci. Mallorca construeix, construeix sense aturar, com si la terra fos infinita i el temps no hagués de passar mai factura. I, mentrestant, molts es demanen: per què? Per què continuam edificant amb aquesta intensitat? Per què ningú no posa fre a aquesta voràgine.

La resposta fàcil és dir que tot és economia, que la construcció genera llocs de feina, que el turisme i l’allau de nouvinguts necessita més infraestructures, que el creixement és inevitable. Però aquesta explicació, tan repetida, ja no basta, perquè darrere aquesta activitat incessant hi ha una altra realitat més incòmoda: Mallorca s’ha convertit en un producte, en una mercaderia que es compra i es ven al millor postor.

Les grans constructores —la majoria vingudes de fora— no han arribat aquí per casualitat. Han vist una oportunitat clara: un territori limitat, amb una demanda internacional altíssima, on cada metre quadrat pot multiplicar el seu valor en poc temps. El mapa elaborat pel geògraf Antoni Marcus, a partir de les dades de la Direcció General del Cadastre (2025), és esfereïdor: a molts de llocs de Mallorca les propietats a mans d’estrangers supera el 40% del territori. I així, el que abans era camp o espai natural, ara és sòl urbanitzable; el que era una casa humil, ara és un objecte d’inversió; el que era un poble, ara és una marca. Però aquesta dinàmica no es manté sola, necessita permissivitat, complicitat i, sobretot, manca de límits. I aquí és on entren en joc les institucions. Per què el Govern autonòmic no atura aquest ritme? Per què el Consell de Mallorca no posa fre a la saturació? La resposta no és simple, però sí clara: perquè aturar-ho implicaria prendre decisions valentes, i aquestes decisions tenen costos polítics i econòmics que molts no estan disposats a assumir.

Posar límits a la construcció vol dir enfrontar-se a interessos molt poderosos. Vol dir «prou» a determinades inversions, regular amb fermesa, reduir beneficis immediats en nom d’un bé comú que sovint és invisible a curt termini. I això, en un sistema on el creixement econòmic es mesura en xifres immediates, resulta incòmode. El mateix passa amb la mobilitat. L’allau de cotxes de lloguer que envaeixen les carreteres cada temporada, i que venen de fora, és una evidència palpable de la saturació –que els responsables polítics del Consell de Mallorca no han volgut limitar-. Les vies, pensades per a una població molt menor, no poden absorbir aquest volum constant de trànsit. I, així i tot, les mesures arriben tard, o no arriben. Es parla, es debat, però la realitat continua igual: carreteres col·lapsades, paisatges degradats, una sensació creixent d’ofec.

I davant tot això, la pregunta més inquietant és potser la darrera: què passa? Què és el que no sabem? No cal recórrer a conspiracions per entendre que sovint les decisions es prenen lluny de la gent, en despatxos on el territori es redueix a plànols i percentatges. El problema no és tant el que s’amaga com el que es prioritza: el benefici immediat per damunt de la sostenibilitat, el creixement per damunt de l’equilibri.

Mallorca no és infinita. Aquesta és la veritat més simple i, alhora, la més ignorada. Cada nova construcció ocupa un espai que no tornarà a ser el que era. Cada nova urbanització altera un equilibri que ha tardat segles a formar-se. I cada decisió que no es pren avui, esdevé un problema més gran demà. El més preocupant no és només el que es construeix, sinó el model que hi ha al darrere. Un model que no sembla tenir en compte els límits del territori ni la qualitat de vida dels qui hi viuen. Un model que converteix l’illa en un escenari, en lloc d’un lloc per viure.

I, tanmateix, encara hi som a temps. Posar fre no vol dir aturar-ho tot, sinó ordenar, pensar, decidir amb criteri. Vol dir entendre que el futur de Mallorca no pot dependre només del ciment i del turisme massiu. Vol dir recuperar el sentit de mesura, aquell seny que sempre havia caracteritzat la gent d’aquesta terra. La qüestió no és si podem continuar construint, sinó fins quan i a quin preu. Perquè, si no es posa límit, arribarà un dia en què ja no quedarà res per protegir. I aleshores, quan la mar ja no pugui bramar més, potser entendrem que el vertader progrés no era créixer sense aturar, sinó saber quan havíem d’haver dit basta.

Suscríbete para seguir leyendo