Canviar les regles del joc del model territorial: el repte de Mallorca

El debat sobre l’habitatge a Mallorca s’ha plantejat durant anys com una qüestió d’oferta: si falten cases, n’hem de construir més. Però la realitat mostra que aquest plantejament, per si sol, no basta.

El problema no és només quantitatiu. És, sobretot, institucional.

Sota una mateixa categoria —ús residencial— conviuen dues realitats molt diferents. D’una banda, l’habitatge per a la població que viu i treballa a l’illa —i que, amb la seva activitat i els impostos que genera, sosté el funcionament quotidià dels serveis i de l’economia local—. De l’altra, un mercat vinculat a la segona residència i a la inversió, amb una capacitat de pagament sovint desvinculada dels salaris locals. Ambdós competeixen pel mateix sòl i amb les mateixes regles.

El resultat és conegut: el preu deixa de tenir relació amb la realitat econòmica de Mallorca i passa a estar determinat per qui pot pagar més.

Això es veu especialment als pobles. Espais que històricament han estat de vida resident —amb escoles, comerç i activitat durant tot l’any— es van transformant en entorns amb ocupació parcial: carrers buits, comerços que tanquen i una pèrdua progressiva de cohesió social.

I aquest procés no és inevitable. És conseqüència de com s’estan definint —o deixant de definir— les regles.

Perquè la decisió real sobre l’habitatge no es pren quan es construeix, sinó quan es determina com s’utilitza el sòl. Parlar de sòl és decidir quin habitatge hi haurà i per a qui.

Per això, la qüestió ja no és només quantes cases fan falta, sinó sota quines regles es desenvolupa el sòl residencial.

I aquí és on cal ser clars: sense canviar aquestes regles, el resultat no canviarà.

Si tot el sòl es manté dins un únic mercat, la competència entre demandes amb capacitats de pagament molt diferents continuarà fixant els preus des de dalt, allunyant-los dels salaris locals.

L’alternativa també és clara. Diferenciar funcionalment el sòl residencial: establir zones orientades a habitatge per a residents —per a la població que viu i fa feina a l’illa— i zones que puguin respondre a la demanda de segona residència o d’inversió.

Això no és una opció més. És la condició perquè el sistema funcioni.

Perquè amb aquesta separació no es controlen els preus: es canvien les condicions sota les quals es formen. I, a partir d’aquí, el preu del sòl i de l’habitatge en les zones destinades a residents torna a tenir relació amb la renda i els salaris locals.

Aquest és el punt clau: no es tracta d’intervenir el mercat, sinó de canviar les regles del joc. I quan canvien les regles, canvia el resultat.

El debat sobre l’habitatge és, en el fons, un debat sobre aquesta decisió. I és la que acabarà marcant si Mallorca continua sent un lloc on viure i treballar o es converteix, progressivament, en un lloc on només es ve a passar les vacances.

Suscríbete para seguir leyendo